BCN: El bloc de Dani

Unió impossible? (Part 2)

2010-05-29T09:45:00.000-07:00

Si en la primera part d'esta entrada parlàvem de de videojocs ambientats en l'Edat Mitjana, ara seria convenient parlar de l'humanisme, al què ens hem acostat amb autors com Metge o Turmeda.
Possiblement tot el món sàpia que l'humanisme va comportar el renaixement, una època d'esplendor que va sorgir a Itàlia i es va estendre a molts punts d'Europa.
És precisament a Itàlia on té lloc la història del joc que tractarem hui, que no és un altre que l'Assassin's Creed 2.
En este joc d'acció en tercera persona encarnarem, igual que vam fer en el joc anterior (mirar primera entrada), a un membre de la germandat dels assassins, Ezio Auditore.
Ezio és fill d'un important banquer de Florència, que al seu torn també pertany a la Germandat, però que un dia és assassinat junt amb altres membres de la família Auditore. Apartir d'eixe moment el protagonista buscarà venjar les morts del seu sers volguts i per a això deurà recorre llocs com la seua pròpia ciutat, Florència, però també altres localitzacions com Venècia, Forli, Monteriggioni, Sant Gimignano i alguns pobles de la Toscana

Les ciutats medievals de la nostra terra (I)

2010-05-29T09:09:00.000-07:00

Possiblement la ciutat medieval de major pes en la comunitat siga València. Este fet no es deu només perquè siga la capital de la nostra regió, sinó per tots els elements que típics de les ciutats medievals que presenta.
Entre ells es troba una moreria, una jueria, la catedral amb el famós "Micalet" i sobretot les muralles. De fet, València va estar envoltada no sols d'un conjunt de muralles, sinó per tres. El mas antic d'ells, de color morat, va ser construït pels romans. Posteriorment els musulmans van realitzar un ampliació, de color roig, que va perdurar durant set-cents anys, fins a la reconquista, període en què van ser destruïdes les dos muralla anteriors i contruides unes noves, de les que encara queden senyals.

"El senyor de les mosques" es no més un llibre?

2010-05-29T03:20:00.000-07:00

Esta avaluació deviamos triar un llibre per a llegir, i crec que amb el meu he encertat. No és un altre que "El senyor dels mosques", que en ma opinió és un gran llibre; però és només això? No...

-El senyor dels mosques (la pel·lícula)

Pel·lícula de Harry Hook estrenada en 1990, que es basa de manera prou fidel en el llibre de William Golding. Entre les diferències que trobem podem ressenyar el que els xiquets es coneixen, ja que tots pertanyen a la mateixa academia militar i que els acompanya un adult, qui fuig d'ells, encarnant la el personage de la fiera

- Das Bus

Episodi de la mítica sèrie "Els Simpson" basat en l'obra de Golding. Este capitol ens narra com Bart, Llisa i la resta dels seus companys del col·legi de Springfield patixen un accident i desperten en una illa deserta on, igual que en llibre en què es basa, hauran d'aprendre a conviure i a sobreviure a la temible fiera

-The lord of the flies

Canció del mític grup heavy-metal Iron Maiden, composta cinc anys despres la creación del film, per la influencia que va tindre aquest en els membres del grup. Va apareixer per primera vegada en el disc The X Factor, de 1995, però després es van fer diferents versions

Eiximenis i el comportament a l'aula

2010-04-30T10:51:00.000-07:00

De tots és sabut que en la nostra societat l'educació és la base del creixement i l'expansió. Aquesta educació prové, principalment, dels col·legis, instituts i universitats. És necessari que es respecten aquestes institucions i es mesuren les nostres accions perquè l'educació continue sent possible.
La primera cosa que cal tindre en compte és el comportament el moment que s'arriba a classe. No es pot entrar de qualsevol manera, procura no donar crits quan saludes els teus companys i sobretot, tracta de ser sempre puntual, quedaràs en evidecia si arribes a l'aula i la classe ja ha començat.
Quan ja allà començat la classe no parles amb els companys del voltant, si ho fas que siga en un to molt davall. A l'hora de fer un comentari dirigit al professor o professora mai li interrompes, alça-la mà i parla quan et donen permís.
Un altre moment a tindre en compte és el canvi de classe. Quan l'hora anterior haja acabat la primera cosa que has de fer és guardar els llibres d'eixa assignatura i traure els de la següent. És recomanable que no isques al corredor llevat que hages de canviar d'aula.
Per ultim, quan s'aproxime el final del dia mai has d'impacientar-te i mirar el teu rellotge, podria donar la impresió que la classe et resulta avorrida, i si el professor es dóna compte potser trobes una desagradable sorpresa en les notes.

Diccionari per a ociosos

2010-03-18T08:43:00.000-07:00

Que es l'orgull?
No es facil d'explicar
L'esser humà, per la seua propia natura, te tendencia a la competició. En un mon on, posiblement ara no tant, cal lluitar per aconseguir el menjar de cada dia, el mijor menja sempre, la resta no.
El mijor home, o dona, ve definit per una serie de caracteristiques que provoquen la seua superioritat. Però que pot ocorrer si realment no se tenen eixes caracteristique? Es poden aprofitar de nosaltre?
Posiblement ho faran si s'adonen que som més debil, per això cal que en aquesta vida tots siguem actors.
Però sempre tenint en comte que no tenim que sobreactuar, perque això es l'orgull

Com acomiadament, ací teniu una bona canço, que parla, precisament, d'orgull:

Els meus vots a mijor bloc

2010-03-17T11:09:00.000-07:00

Els meus vots a mijor bloc són per a:

-Ningú: Pot ser ahir vau entrar al meu bloc i vau vore els meus vots, pero he decit anular-los. He tingut problemes amb company pel simple fet dels meus vots i per això he decidit no votar.
Potser no estigueu molt d'acord amb mi, però es la meua desició i si us pareix malment no teniu perque votar-me

Cronica de la secundaria (part 4)

2010-03-14T14:44:00.000-07:00

Com feia anys que no em passava, em vaig posar nerviós abans que l'estiu s'acabara. Igual que com em passà tres anys abans quan acabava la primària, em vaig adonar de que l'ESO també acabava i el Batxillerat no anava a ser fàcil.
La primera cosa que vam fer en arribar a l'institut va ser dirigir-nos a la nostra nova classe, en el segon pis de l'edifici nou, just al creuar el pont.
A la poca estona d'estar esperant en el corredor arribà el que seria el nostre nou tutor, Julián del Barrio, que resultà ser un dels professors més curiosos que he tingut mai. Quan es presentà ens va dir que a banda de tutor seria el nostre professor de matemàtiques, com solia ser costum (tres dels meus quatre tutors en l'ESO van ser els meus professors de matemàtiques).
En quant van començar les classes amb el no vaig tardar a perdre la por a les matemàtiques que havia guanyat l'any anterior. Julián tenia un mètode curiós per a ensenyar, i al contrari del que es puga pensar, era molt efectiu, almenys amb mi. Simplement es dedicava a explicar a la pissarra, nosaltres preníem apunts i en casa ens les apanyàvem, és a dir, no manava deures, però si no practicaves tindries problemes amb l'examen.
D'altra banda, els professors eren prou agradables, excepte u. No estic acostumat a queixar-me dels professors, però la veritat és que la meua professora de valencià de quart no va ser molt agradable. Diguem que opine que un professor té unes funcions i no pot sobrepassar-les, igual que no ho fà un alumne. Resumint, per al meu gust, massa “tiquismiquis”, i torne a recordar que no em queixe normalment dels professors.
Un dels episodis que més em va molestar va succeir quan ens presentà a un d'eixos concursos de la UJI que donaven tanta feina i que mai guanyàvem. Se suposa que aquestos eren concursos creatius, però Elena, que així es deia la professora, mai ens deixava pensar en res.
Com anava dient, en un d'eixos concursos havíem de realitzar un dibuix relacionat amb l'aigua. La veritat és que jo vaig treballar molt en eixe treball i als pocs dies d'entregar-se'l m'ensenyà el model definitiu, que s'assemblava poc a què havia fet jo, ja que estava molt retocat amb l'ordinador.
Amb la resta de professors tot es resumia a donar-nos classe i a recordar-nos que cada vegada quedava menys per al Batxillerat. Gran part de la culpa d'això la tenien, per exemple, el psicòleg, que cada cert temps ens donava xarrades sobre les nostres opcions, si volíem anar a mòduls, fer batxiller, etc.
Mentrestant, fora de l'institut, la situació era prou roïna. A la cada vegada més greu crisi econòmica calia sumar els cada vegada més morts que anava deixant la grip A. Almenys els barcelonistes teníem el consol que el nostre equip estava fent una temporada històrica.
En acabar el curs i assumir que s'havia acabat la secundària, arribà el viatge a Itàlia. Jo ja havia estat a Florència i Pissa, però va ser tan increïble que no podia resistir-me a repetir-ho. La veritat és que en general m'ho vaig passar molt bé i, sobretot, vaig conéixer bé a la que ara és una gran amiga meua, Andrea.
Però com ja he dit, el viatge va ser bo en general, també va tindre coses roïnes, com alguns companys que m'haguera agradat no conéixer, o la sensació que em vaig emportar que una part molt personal de la meua vida havia de canviar encara que hi haguera gent que no voldria afrontar-ho. Finalment el temps (l'estiu) em va donar la raó. Possiblement esta ultima part siga difícil de comprendre, però els que de veritat em coneguen ho entendran. Aquest és un tema personal, i només vull que ho sàpia la gent que més m'importa

Cronica de la secundaria (part 3)

2010-03-14T14:41:00.000-07:00

Va començar tercer, i no vaig tardar en adonar-me que eixe any tot canviaria. Com ja era costum ens van portar a la nostra nova aula, tots els professors es van presentar i al segon dia van començar les classes pròpiament dites. Aquesta vegada era difícil queixar-se dels companys. La veritat és que en classe hi havia un ambient molt agradable.
Dels professors tampoc podia tindre queixa. Vaig tindre alguns de què em recorde més que d'altres, com per exemple, Fina la professora de matemàtiques, per a la que al llibre faltaven exercicis; o Quique, el nostre professor de castellà, que va vindre com a substitut de Charo, a la que jo coneixia bé de l'any anterior, però per problemes de salut va tindre que anar-se un mes després de començar les classes.
Pel que fa a les assignatures realment vaig notar un canvi important, inclús més que el canvi de sext a primer d'ESO. Van aparéixer assignatures noves com per exemple Física i Química i algunes què ja tènia altres anys van augmentar molt de dificultat com per exemple matemàtiques, assignatura en què vaig fregar en diverses ocasions el cinc, sobretot en l'examen exclusiu de problemes d'equacions, que a banda de complicats mai se m'han donat massa bé.
Una assignatura de la que no puc dir el mateix és valencià, ja que tinc la sensació que eixe va ser l'any en què més vaig aprendre de la llengua de la meua terra. Va ser una combinació d'un bon llibre de text i una bona professora: Ana Tena.
No sols era la meua professora de valencià, sinó que també la tutora i tot i que no podia donar classe sense un silenci sepulcral, ens réiem molt amb ella.
Recorde una de les anècdotes que ens va dir, que a partir d'eixe moment recordaríem com els negres d'Ana Tena. Ens va esplicar, que sent tutora d'un altre curs anys arrere, va anar de viatge amb els seus alumnes. Mentres anaven amb autobús per una carretera uns alumnes van començar a traure-li el dit a uns negres que havien fora, amb tan mala pota que l'autobús va parar en un semàfor, els negres van pujar i Ana va tindre que fer meravelles per a aconseguir que aquestos baixaren sense que li passara res a ningú.
Tot i que a mi sempre em va paréixer bona professora vam començar a apreciar-la de veritat quan va haver de faltar un mes, ja prop del final del curs, en el que vam tindre de substitut a un professor anomenat Genís, que era de tot menys un professor de valencià.
Fora com fóra aconseguirem suportar-ho, i per a quan va tornar la nostra tutora ja quedava poc de temps de classe i s'aproximava l'estiu. Per a rebre-ho com li corresponia s'organitzà una excursió a Port Aventura que va ser increïble, ens ho passarem genial, i inclús vam poder convéncer la nostra professora de tecnologia, Verónica, de que es pujara amb nosaltres al Furius Baco, una atracció acabada d'obrir que gallejava de passar de 0 a 130 km/h en menys de tres segons.
En l'àmbit de l'extraescolar el que més ens sonava era el nom d'un polític americà, Barack Obama, que estava arrasant en les primàries de la gran majoria d'estats del seu país. No sols era un esdeveniment per a Amèrica, el fet que fora afroamericà li reportà la simpatia de mig món, que no va tardar en vore un home de color en la butaca presidencial de la Casa Blanca.
Més prop de casa, i en l'hambit esportiu, eixe any es caracteritza per una “gesta” que un any arrere s'hauria cregut impossible, la selecció espanyola de futbol guanyà el títol de campiona d'Europa, avivant les esperances d'aconseguir el mundial, que és juga aquest estiu a Alemanya.

Crònica de la secundaria (Any 2)

2010-03-09T09:49:00.000-08:00

Després, d'esta vegada sí, un llarg estiu, s'aproximà l'hora de tornar a l'institut. Esta vegada vaig poder disfrutar molt més del final de les vacancess, cosa que vaig agrair molt.
Després de tornar a l'institut ens van portar als meus companys i a mi a la nostra nova aula. A diferència de la de l'any anterior, aquesta es trobava en l'edifici nou. Tot i que era un edifici molt més modern, les classes tenien un gran inconvenient: les finestres no eren escorredores, S'obrien cap a dins. Això ens destorbà en segon, però també en quart, any en què vam tornar a eixe edifici.
Però no tot era roín, teníem una escala just al costat, ja que era la ultima classe del corredor, i l'accés era molt ràpid. A més, teníem un bany davant, cosa que s'agraïx.
Però no tot és el lloc on estudies. Van començar a passar els dies i el que vaig descobrir aquesta vegada és que amb els companys que tènia l'any no anava a ser precisament un passeig. Els crits eren continus, no es podia sentir el professor encara que s'estiguera a primera fila, ens castigaven contínuament… Anar a l'institut es convertir en un autentic malson.
Però es clar que haguera sigut molt pitjor si no haguera conegut a les que ara són les meues millors amigues, Jade i Paula. Junts patíem els alifacs de la classe, cada vegada més desesperants.
Tot i que era prou enutjós quedar-se tancat la mitat dels patis,una de les pitjors vegades va ser quan a un dels meus companys (disculpeu l'omissió de noms) tirà un xiclet per la finestra, amb la sort que Cristobal va veure com queia per la finestra de la nostra classe. No tardà en pujar i demanar explicacions. Com era de prevore, ningú va reconeixer l'haver tirat el xiclet per la finestra i ens vam tindre que quedar tots les nostres bones dues horetes castigats, a més d'haver de quedar-nos a arreplegar els papers a l'hora del pati. El pitjor de tot és que no va servir d'excusa el que per aquella època m'acavaren de posar aparell en les dents, cosa que dificulta prou el menjar xiclet.
Encara que ja s'haurà deduït per tot el que he dit, odiava a la meua classe. Feia la impressió que estaven orgulls de tindre el titol de “pitjor curs”. Vaig passar per complet del dia de les paelles, on els alumnes d'una classe se solen reunir per a menjar junts, cosa que jo no tènia cap ganes de fer.
El tornar a casa i encendre la tele tampoc era molt millor. Era any d'eleccions autonòmiques, i cinc mesos abans els mitjans ja estaven de precampanya.
Quan la gent començava a descansar del joc polític va començar el judici als imputats pel 11-M, el qual ho col·lapsà tot.
Afortunadament el curs anava avançant a poc a poc. Vaig aconseguir sorportar el martiri d'anar a classe gràcies a la ajuda dels meus amics, però, sobretot a la meua completa determinació de no deixar que la situació d'eixe any es tornara a repetir: jo anava a l'institut únicament a estudiar, i no pensava permetre que res ni ningú canviara això.
Finalment em vaig decidir a actuar, i ja a l'estiu vaig buscar diferents solucions. Possiblement la primera que se'm passà pel cap va ser la de canviar d'institut, però eixa idea feia aigües per totes les bandes. Primer, m'hauria de separar dels meus amics; segon, canviaria completament la meua rutina i tercer: qui m'assegurava que allà on fora no m'anava a trobar el mateix.
Vaig preferir decantar-me per una altra opció: parlar amb Cristobal. Li vaig dir el que pensava i que no estava dispost a seguir aguantat la situació; primer no havia sigut una meravella, però era suportable, en canvi, segon acabà amb la meua abundant paciència.
Tot i que mai havia tingut classe amb el, Cristabal sàvia de mi, però també de la meua classe, cosa que no em va paréixer tan estranya. Em va oferir la solució de canviar-me de curs per a tercer i vaug acceptar sense dubtar. Realment li estic molt agraït.
Possiblement la idea principal de segon va ser la de “sempre hi ha llum al final d'un túnel”

Crònica de la secundària (Any 1)

2010-03-04T11:33:00.000-08:00

És difícil resumir tot un any d'una vida, però més si són quatre. Però, de totes maneres, la vida es nodrix de provar experiències noves, i esta pot arribar a ser molt interessant. No m'estendré més i aniré a la gra...

S'acabava l'estiu, jo ho sàvia i això no feia mes que llevar-me el somni. Els professors s'havien passat tot el curs anterior repetint això de "estudieu, que l'ESO no és el mateix que el col·legi"; jeje... per casualitat, això ho sentiria quatre anys més tard i en cap dels casos seria per a tant.

I entre les meues setmanes d'intranquil·litat l'estiu acabà i arribà eixe fatídic dia, el primer de molts dies de la resta de la meua vida. Eixe matí havia quedat amb els que en aquell moment encara era els meus millors amics: Pablo, Iván i Dani. Junts ens vam dirigir a l'institut, potser un poc menys nerviosos del que podríem haver anat, ja que uns dies arrere havíem comprovat en les llista de l'institut que aniríem tots a la mateixa classe.

Arribàrem allí i la primera cosa que van fer va ser emportar-nos a l'aula d'usos múltiples done van tractar de convéncer-nos que no estiguérem nerviosos, que un institut no s'assembla en res als que es podien vore per tele de l'època, en "Els Serrano", "A l'eixir de classe" o "Companys".

Després d'eixa poc efectiva xarrada nostra tutora i professora de matemàtiques ens portà a la que seria durant un any nostra casa sis hores al dia. Ens explicà, tal com farien tots els professors la primera classe dels quatre anys següents, els criteris d'avaluació. D'eixe moment ja vaig traure una conclusió clara: tocava posar-se les piles.

Igual que els dies previs al començament del curs, els primers d'institut també van passar ràpid. Per molt que hagueren intentat convéncer els meus companys i a mi els meus professors de col·legi, l'institut resultà no ser tan roín. No vaig tindre problemes per a adaptar-me al ritme de les classes, i els primers exàmens no em van sortir res malament, fins i tot dos que qualsevol haguera donat per perdut...

El primer d'ells era de geografia, amb José Maria. Jo havia faltat diversos dies per estar malalt i el dia que vaig tornar, a l'arribar a classe, em vaig assabentar que hi havia examen de relleu mundial. He de reconéixer que em vaig espantar prou, però abans que res, ho vaig intentar afrontar amb calma.

Jo m'esperava que em foren a preguntar el lloc on es trobava la serra de déu sap on o un vall desconeguda per al noranta per cent de la població, però finalment no va ser així. Si no recorde malament va aparéixer el Mar Carib, els Apenins, l'Himàlaia, el Cap de Forns, Les Illes Britàniques, etc. Gràcies a la capçalera de la sèrie Marco, els meus anys d'espectador del Discovery Channel i la sort, l'examen em sortí francament bé i vaig traure un huit i mig.

Encara que mes sorprenent va ser allò que em va ocorrer amb l'examen de tecnologia, amb Juan Carlos de Borbó (perdó, és el costum), el professor d'aquesta signatura . En aquell moment jo era tan despistat com ara, però hi havia una gran diferència, no portava agenda. Possiblement este cas va ser mes traumàtic que l'anterior, ja que en arribar a classe (era primera hora) em vaig trobar un foli en cada taula. Vaig preguntar a Ana que significava això i vaig tindre una resposta molt clara: EXAMEN. De nou, i amb menys confiança, vaig afrontar l'examen.

Als pocs dies el professor ja havia corregit els exàmens i la primera cosa que va dir al veure'ns a tots assentats va ser que de tota la classe, uns vint-i-cinc, només havia aprovat un, i de fet, amb prou bona nota. Jo ja vènia convençut des de ma casa que si donava la tremenda casualitat que haguera aprovat no ho hauria fet molt àmpliament.

El professor va començar a entregar un per un l'examen, mentre jo esmentava la mare que va portar al món a què subscriu. Al poc arribà el meu examen i em vaig quedar gelat: un nou!. Vaig explotar d'alegria i no vaig tardar en prendre una decisió: la primera cosa que faria a l'eixir de classe eixe dia seria comprar-me un agenda, que una vegada és sort, dos és molta sort, però tres és un miracle (i per si no ho havia dit sóc ateu).

A tot açò el curs va continuar avançant i per fi arribà l'anhelat Nadal. Però no tot va ser alegria com sol ser propi d'eixes festes. Un terratrémol arrasà Indonèsia i el posterior tsunami acabà d'arreglar la zona. La veritat és que és això que resulta difícil d'oblidar, però hi havia una altra cosa que em molestava més que tot el que va ocorrer i certament em continua enfadant. Segons pareix, entre els desapareguts hi havia dos espanyols, que només els mitjans saben perquè, van cobrar més importància que els altres cinc-cents.

Al tornar a l'institut, José Maria ens va recordar la gran catàstrofe que havia sigut, encara que tots ho teníem ben present. Al poc de temps una altra gran polèmica va fer acte de presència, la de la llei antitabac, i no tardà en usurpar-li a la catastrofe d'Indonèsia les primeres planes dels periòdics.

Per als que teníem la sort, la vida continuava. Jo per la meua part me vaig anar distanciant dels meus vells amics, però vaig conéixer a altres que encara m'acompanyen: Víctor i Vicent.

Tot i que havíem sigut companys de col·legi tota la vida apenes havíem parlat, però va ser començar i no vam poder parar.

Quan ja creia que m'havia aclimatat completament a la meua nova vida d'estudiant de secundària arribà l'últim mes de classe. Eixe meravellós moment en el qual t'adones de que val el patiment d'estudiar, per a veure els bous des de la grada en els exàmens de recuperació de la quarta avaluació, jeje...

La veritat és que no puc dir que el meu primer any d'institut va ser avorrit; havia sigut, com a mínim, peculiar. Igual que anava a ser l'estiu en qual la selecció espanyola de básquet ens faria vibrar en el mundial de Japó i Zidane ens regalaria la seua mítica cabotada en la final del mundial de futbol:

Unió imposible? PART 1

2010-02-12T07:35:00.000-08:00

Hui en dia es pot pensar que temes tan oposat són els videojocs i la literatura medieval no es podrien posar d'acord mai, però això pot ser no siga una veritat tan encertada...

Ací teniu uns quants exemples:

-Age of Empires II

Ens trobem amb el rei de l'estrategia històrica. Totes les seus entregues es centren en una època diferent: el primer a la prehistòria i la tercera a l'edat colonial. Però el joc que en ocupa ens presenta a la seua campanya principal les conquestes de El Cid, les lluites Juana la Loca o les guerres a l'imperi otomà vistes al Tirant Lo Blanch.

-Assassin's Creed I, Lineage i Altaïr's chronicles

Serie de jocs on controlarem a Altaïr, membre del Credo del Asasins. La nostra misió sera protegir a la societat del control de l'esglesia i els templaris. Viatjarem entre les ciutats de Damasc, Acre i Jerusalem realitzan la nostra particular netetja del mon de l'edat mitjana.

CONTINUARÀ...

Diari de lectura: Final

2010-01-28T11:26:00.000-08:00

Bon dia¡
Torne a escriure per contarvos les ultimes impresion que he tingut del Tirant, ja que l'he terminat de llegir. De tot el que he pogut sentir crec que destaca, sobretot, la desilusió que provoca la conclusió del llibre a qui l'espera amb ansia. Vull dir que el final daquesta edició de Tirant lo Blanch no es pot considerar un final al us: es queda completament obert, per introduir la part de Tirant a Àfrica. Però el problema no és que siga un final obert, sinó com la trama de l'història et porta cap eixe final amb la situacio de la tormenta que arrastra el vaixell cap la mar en un context que, per a la meua opinió, i remarque opinió, està massa agafada pels pèls.
A més, hi aparaixen desopte personatge amb un papel prou curt, que donen la sensació de estar en un lloc determinat no més per omplir forats deixats en l'argument, com es el cas de un dels cosins del Tirant, el vescomte de Branches.
Després de reflexionar un poc sobre l'opinió de tot el llibre, l'escriure.
Fins al proxim comentari¡

Lletra de batalla

2010-01-27T09:03:00.000-08:00

Senyor Dani Jurado Sánchez, habitant de Castelló de la Plana i capità de l'imperi galactic de l'il·lustre Lord Shepard, i amb el poder otorgat per Deu, el retpe a vos Victor Felip Andreu.

Deu m'ha encomanat defendre el meu regne dels infidels, però, a més, fer sofrir els infidels arrogants, com vos senyor Victor Felip, que sou el pitjor i més cobard de tots els que el món a conegut mai en la seu història.

Com jo, al contrari que vos, soc un cavaller amb honor, valentia i generositat, vosté podrà escollir la defensa, ja siga un escut o la propia pell. Però, a canvi, jo escolliré l'armament que portarem: una espasa d'1,35 centimetres de ferro i una destral, formada per una peça silex lligada al mànec amb corda de cotó.

Per supost, l'enfrontament serà una lluita a tota ultrança. Si vos acepteu, la batalla tindrà lloc el dia 28 de gener a les 2 en punt, tras l'eixida de l'escola de cavallers.

Si vos acepteu, perque no fer-lo provocaria la perdua del poc honor que te, i en cas de que voste guanye la confrantació, pasaria a ser el propietari legal de totes les terres que són de la meua propietat, però, si com es provable, vosté mor, el vostre poble deurà deixar Castelló per sempre.

Li pregue una rapida contestació que pot donar ha aquest missatger, que és de la meua confiança.

Diari de lectura III

2010-01-27T08:25:00.000-08:00

Abans que res, ha tots el que s'han molestat en llegir els meus comentaris els tinc que demanar que perdonen que haja tardat tant de temps en escriure una nova edició de Diari de Lectura, però he tingut un problema: sembla que la seua extensió és massa curta, per això he decidit llegir sis capitols, i no tres, abans d'escriure la nova entrada. Disculpeu¡
Ara si, parlare de les sensacions que he tingut amb aquestos nous sis capitols. Si en l'altra entrada deia que havia millorat, ara he de dir que no tinc les mateixes impresions. El llibre s'ha quedat estancat a un nivell, ni pitjor ni millor, però això el torna massa repetitiu: trobem un batalla que Tirant guanya gracies a una estrategia prou singular al principi i posteriorment trobem al protagonista amb Carmesina, moment en el qual perd tota la seua valentia i seguretat.
A més, concretant en les batalles, es pot vore un esquema molt clar: en un principi la batalla es veu perduda però de sopte Tirant li dona completament la volta gracies a una de les seues estrategies, que si es pot dir, en ocasions molt surrealistes, com en el cas de la batalla marítima que trobem al capítol deu.
A part la comprensió s'ha tornat més complicada, sobretot per la quantitat d'enemics: el Soldà, el duc de Macedonia, el rei d'Egipte, el rei de l'india, Gran Caramany, etc. Arriba un moment en el qual no sap qui es mort, qui viu o amb qui està lluitant Tirant.
Potser he sigut massa critic, peró es el que pense.
Tranquils¡ No tardaré en fer el que posiblement siga l'últim diari
Adeu

Diari de lectura II

2010-01-18T09:40:00.000-08:00

Hola, ja va sent moment de tornar a informar, ja que he llegit del capitol III fins al VI. Aquesta part crec me m'ha agradat més que la primera, ja que les estrategies que utilitza Tirant per guanyar els moros a Macedònia són molt interesants, a més de la part on l'esclau de Soldà es converteix en un agent doble.
Opine que pel moment el llibre està mijorant, espere que continue així¡

Fins el próxim diari¡

Diari de lectura: Tirant lo Blanc

2010-01-13T07:01:00.000-08:00

Fa poc que he començat a llegir el Tirant, però ja estic al capitol III. Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció ha sigut la gran diferencició de temes que trobem entre els dos primers capítols, sobretot de temàtica amorosa, i el trecer, que és molt bèl·lic.
A més, el personatge de Tirant m´ha fet pensar: pot creure algú que el seu regne es pot salvar simplement per un home?
Una altra cosa que m'ha paregut curiosa es la declaració de Tirant, amb un mirall. Posiblement si algú fera això ara seria, com a mínim, graciós...

To be continued

Vos, el meu cel

2009-11-22T06:52:00.000-08:00

Vos, el meu cel

Ja no puc viure, no més puc cantar.

Quan per la finestra mire el cel clar.

Les vostres estreles vull abastar

amb elles al vostre cor arribar.

Dormir amb vos, per fi descansar

car fins la mort no podria acavar

aquest dolç castig que Deu em va imposar

però mai et podre abraçar ni besar...

El romanç de Tristany i Isolda (PART 3)

2009-11-15T11:00:00.000-08:00

2 Després de llegir:

1) No disponible

2) Llegeix les definicions i indica a quins personatges fan referència:

-Un home valent amb les armes, sense por. Li agrada canter i tocar l'arpa. Es posa malalt i es ferit en algunes ocasions, i per sobre de tot, estima

Tristany

-Filla del rei d'Irlanda, que sap llegir i escriure, sap música, jugar als escacs i té coneixements de medicina. És blanca, rossa i esvelta. Menteix sense vacil·lar.

Isolda la Bloda

-En alguns moments, perdona la seva dona i el seu nebot; d'altres, actua d'una manera gairebé ferotge, sempre influenciat pels nobles de la seva cort.

Rei Marc

-Cavaller bretó que estima Tristany com si fos un germà

Kahedi

-Esposa de Tristany que no suporta que ell estimi una altra dona

Isolda de les Mans Blanques

3) Qui explica toto la història?

Un joglar

4) En quina persona se'ns presenten els fets i des de quin punt de vista narratiu?

En tercera personal del singular i punt de vista extern

El romanç de Tristany i Isolda (PART 2)

2009-11-15T10:09:00.000-08:00

2 Comprensió:

Preguntes:

1: Perquè, en naixer, la seva mare digué que havia vingut a la Terra amb tristesa

2: Victoriós i greument ferit

3: El guareix de les seves ferides

4: Una oroneta li porta un parell de cabells d'ella

5: Perquè tant ella com Tristany estan assedegats i una serventa confón la poció amb un altre beuratge

6: Ocupa el lloc d'Isolda la nit de noces

7: Els busca un lloc rere el castell perquèmes puguin veure

8: Dalt del pi on es troven cada nit

9: Per les gotes de sang de la feriada que s'ha fet Tristany, que cauen a la farina

10: Fa cremar Tristany i Isolda en una foguera davant tota la població de Tintagel

11: Es llança des d'una finestra al buit i el vent se l'emporta fins a una pedra evitant-li la mort

12: Agafa Isolda i fuig mentre Governal atueix al crani d'Ivany, el cap dels llebrosos

13: Com que l'espasa de Tristany separava els dos cossos, la canvià per la seva, deixa els seus guants d'ermini, i canvià l'anell de maragdes que porta Isolda

14: Que el rei els vol perdonar i que Tristany, per culpa seva, ha de viura com un fugitiu fore de la cort.

15: La passa al seu clergue perquè li llegueixi, ell no sap llegir

16: Isolda li regala un anell de jaspi verd i Tristany, el seu gos Husdent

17: Que passi pel jurament dels ossos dels sants i la prova del ferro roent

18: Agenollada devant dels ossos dels sants i del rei Artur

19: Si veu l'anell que un dia ella li regalà, farà el que Tristany li demania

20: El seu gos, Petit-Cru

21: El cascavell que porta fa oblidar les penes

22: Bretanya, allí es posa al servei del duc Hoel

23: La seva filla, Isolda de les Blanques Mans

24: Que oblidi Isolda, que està sofrint molt, i que tingui pietat per ella

25: Si, perquè no ha oblidat la seva promesa

26: Una branca d'avellaner amb lligabosc enllaçat

27: Disfressat de boig

28: Si Tristany la necessita, Isolda hi anirà

29: La vela blanca

30: És al mart i es produeix una tempesta molt forta

El romanç de Tristany i Isolda (PART 1)

2009-11-15T09:49:00.000-08:00

Abans de lleguir:

Context literari

1) Segur que has vist has o has llegit molte versions diferents sobre la història del rei Artur. Recordes alguna pel·licula? I algun llibre?

He vist "l'Ultim cavaller", "el Rei Artur" i "Merlin, l'encatador". En quant a llibres he llegit "Excalibur" i "La mort d'Artur"

Context geogràfic

2)Observa aquests indrets en un mapa de l'Europa del segle XII i compara'l amb un mapa actual d'Europa

Trovem que, sense tenir en comte Inglaterra, el gran imperi de l'època, les parts mostrades
es trobaven molt fraccionades, caracteristica propia del sistema feudal

La poesia d'Ausiàs March

2009-11-08T07:26:00.000-08:00

A la poesia que trobem al llibre a la pàgina 31 podem vore les principals característiques que diferèncien aquest nou tipus de poesia de la tradicional medieval, però també podem observar les característiques comuns, com ara el tema.
El tema de aquesta composició és prou típic: el trobador patix el desamor i aquest el provoca un dolor tant profund que l'única salvació és la mort.
Partint de aquesta descripció prou general podem agregar que aquest poema és pot dividir en parts: una primera part on la mort és la salvació, una segona part on el trobador es persona com el mijor amador, després una altra amb la mateix llinia que la primera i per ultim trobem una tornada en la qual es dirigix a la dona amb un senyal.
Com es tipic de tota composició poètica trobem figures literaries como ara alegories a les estrofes II i III. També trobem a l'estrofa IV hiperbolisme a l´hora d'espresar les actituts amatories del trobador. Trobem també, al llarg de tota la composició numeroses metàfores com ara delitós sojorns (v.6), braços uberts (v.9) o llir entre cards (v.41), que a més es utilitzat com a senyal.
En l'apartat de la mètrica podem vore, com era d'esperar, que la seva mètrica és molt estricta: versos decasíl·labs amb un esquema de rima a cada estrofa de Am Bf Bf Am Cf Dm Dm Cf.
Analitzant tot l'anterior comprovem que és una composició molt típica d'Asias March i com a començament de l'estudi d'aquest és un poema molt apropiat, però per contra jo diria que te un llenguatge massa rebuscat, però açò es comú a totes les composicions de l'època.

Text narratiu: El Jardiner

2009-10-29T12:16:00.000-07:00

Era nit clara, i en el castell dels comtes de Costellam no es parlava d'una altra cosa. L'endemà es celebraria allí la recepció al marques de Somaescocia, amb tota la rebombori que això portaria.
El castell lluïa les seues millors gales, igual que els membres del servici i els propis comtes de Costellam: Romerot i la seua dóna Almanova. Deien les males llengües que Romerot era cruel amb la seua dona, però mai s'havia sentit dir res sobre el tema a Almanova, que vivia amb resignació.
A poc a poc van arribar els tan il•lustres invitats: els Ducs de Peragnon, el comte de Tirith, comerciants arribats dels mas exòtics punts d'Àsia i Àfrica, i els majors representants dels principals gremis encarregats de l'adequació del castell per a tan pomposa festa, etc.
Es va retardar un poc però, finalment, l'il•lustríssim marqués de Somaescocia va aparéixer en un recarregat transport tirat pels millors cavalls de la regió.
Una vegada dins, després de la recepció privada del comte amb el marqués va començar la festa. En primer lloc tots els invitats van poder disfrutar d'un “menjar de reis”, banyats amb els millors vins del vell continent. Per a gust dels comensals el menjar va ser amenitzada per les glorioses gestes poètiques realitzades per un dels més reconeguts trobadors del seu temps: Josep de Rivergeral.
Dresprés de finalitzar el menjar els nombrosos invitats, u per u, van anar llegint els seus discursos dirigits a tan il•lustre invitat. La resta de presents van escoltar amb intenció les paraules dirigides al Marques, tots menys u, Josep de Rivergeral.
El trobador no podia apartar la mirada d'una dona, una dona de quí s'havia quedat enamorat, presa de la seua infinita però terrenal bellesa. Eixa dona, sense la qual Josep de Rivergeral no podria viure no era una altra que la dona del comte de Costellam: Almanova.
La festa finalitzà i tots els invitats se'n van anar, inclús Josep de Rivergeral. Però aquest no se'n va anar del tot, els seus pensaments es van quedar amb Almanova. Tant, que intentà conciliar el son a la nit, però no ho aconseguì. Però a la nit següent va decidir posar fi a eixe patiment, va decidir actuar.

Era negra nit quan l'honrat jardiner Francesc Limony tallava la gespa. Ho feia amb el gust de qui ama el seu treball, però també amb el gust de qui ama al seu senyor. El comte Romerot era agradable amb el, estranyament agradable. Però el que no sabia Romerot era que la seua bona conducta amb el seu serf s'anava a veure recompensada, quan aquest li contara el que havia vist eixa nit i les següents. Ni més ni menys que al trobador que el dia anterior amenitzà el suculent menjar i l'esposa del senyor de Costellam.
Aquest succés es va repetir nit darrere nit, durant una setmana i, en opinió del jardiner, cada vegada amb mes desvergonyiment per part de la comtessa i el seu amant.
Després de comprovar que la trobada que presencià la primera nit no va ser casual va decidir comptar-se'l a l'il•lustre comte de Costellam en persona. Per a sorpresa del jardiner, el seu amat comte no va respondre, ni bé ni malament. Després d'uns segons de silenci, el comte li va concedir al seu serf set dies de descans, a canvi de la seua sinceritat.
La setmana lliure de descans passà lenta per al jardiner, que somiava cada nit de tornar a la seua labor. Però la primera jornada de treball després del permís arribà i com era de costum en el va decidir començar la seua labor a la nit.
A l'arribar la primera cosa que li cridà l'atenció va ser veure, sempre sense ser vist, a la comtessa plorant en el seu balcó, com si esperara algú. Després de pensar en això el jardiner ho va comprendre.
El que el jardiner no va aconseguir comprendre va ser perquè hi havia terra remoguda al costat del roser. Intrigat, es va acostar i va furgar. No va tardar massa a descobrir les puntes dels dits d'una mà humana.
Francesc Limony va tornar a soterrar la seua troballa. Va pensar an dir-li-ho a la comtessa, tallar la seua inútil espera, compensar en part el que l'havia causat…
El jardiner callà i començà a tallar la gespa.

La poesia trobadoresca, els trobadors i les trobairitz

2009-10-29T11:42:00.000-07:00

Aquest tipus de composició, també coneguda com a llemosina o provençal, va nàixer, com el seu propi nom indica en la regió de la Provença francesa, al sud del país gal. Este naixement es data a finals del segle XI i prompte es persona com un moviment que influirà en gran manera no sols a França sinó també en els seus veïns.
Les particularitats d'este moviment provoquen que el seu estudi servisca de gran ajuda a l'hora de la comprensió d'estils poètics anteriors, però sobretot dels posteriors, gran part d'ells basats en esta nova lírica provençal.
La branca principal i que més es desenvolupa d'aquest tipus de composició és l'amor cortés. Com el seu nom indica esta basat en el comportament social, mes o menys cert, que es podia observar aquella època a les corts. L'amor reflectit en aquestes composicions es basa en un esquema molt estricte:

-El senyor feudal (conegut com gelós) regix la cort, sent amo dels seus vassalls

-La senyora és l'amada (midons)

-L'amant, és a dir, l'om, es troba sotmés al vassallatge davall la midons

-Després de ser descoberts, la relació secreta és desvelada al gelós pels lausengiers

Encara que este esquema puga paréixer simple, ens trobem que l'amor entre l'om i la midons no és tan simple, possiblement a causa de la diferència estamental, i per això ho podem dividir graus segons l'estat de l'amant: Fenhegdor (aspirant), Precador (suplicant), Entenedor (enamorat tolerat) i Drut (amant correspost). Este últim grau comporta la fidelitat eterna de l'amant segellada per mitjà d'un símbol físic o per la consumació, que el trobador guarda amb màxima discreció, usant generalment un pseudònim a senhal.

Però, tot i que l'amor cortés és el gènere principal també trobem altres formes com per exemple:

-La cançó està composta per un nombre que oscil•la entre 5 o 7 cobles o estrofes amb una o dos tornades i el nombre de versos de la qual és variable.

-El sirventés és igual que la cançó, però amb matís satíric, generalment la seua temàtica és política, és la forma per la qual el trobador expressa el que pensa sobre la realitat que l'envolta

-La tensó és una disputa en forma de diàleg sobre temes variats, generalment sobre l'amor.

-La pastorel•la és un debat entre el cavaller i la pastora, suposa una idealització bucòlica de l'amada, sempre baix pseudònim.

-La romansa també és de forma dialogada, és la narració d'una aventura.

-L'alba, tal vegada d'origen popular, conta el dolor per la separació dels amants en arribar el matí.

-La dansa és també de temàtica amorosa, i inclou tornada.

Però com és evident totes les composicions d'aquestos gèneres no van ser escrites per si sols, i destaquen autors com:

-Guillem de Berguedà: es va caracteritzar per veure's contínuament immers en disputes, ja que mentres els seus contemporanis centraven els seus escrits en l'amor, el mostrava en els seus escrits, amb ironia o sense, l'odi que processava aquells que li criticaven per no seguir els seus mateixos passos.

-Jacint Verdaguer: també conegut com mossén Cinyell Verdaguer. Va nàixer en Folgueroles, poble de la comarca de Osona. A la curta edat d'onze anys va ingressar en el Seminari de Vic. Mentres continuava estudiant cull nombrosos premis en els Jocs Florals. De les seues obres destaquen: L'atlàntida (1876), Idil•lis i cantells místics (1879), Montserrat (1889), Oda a Barcelona (1883), Canigó (1886).

-Ausias March: va ser un Poeta I Cavaller Valencià Medieval. Originari d'una família de la xicoteta Noblesa Amb aficions Poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià I de la literatura valència. Tot i que Ausiàs March abandona la tradició de la Poesia trobadoresca cal citar-lo per ser un dels millors autors valencians i per evolucionar l'estil literari de l'època.

Totes les obres d'estos autors seguien, entre altres, els esquemes esmentats anteriorment i per tant en aquestos textos es veien reflectits gran quantitat de tòpics, com per exemple la situació de la dona en l'edat mitjana. Al contrari del que podríem pensar llegint les obres de la poesia trobadoresca la dona era un simple complement de l'home.
De la infància fins a l'adolescència, les xiquetes depenien completament de son pare, qui li donava allotjament i menjar i posteriorment, després casar-se passaven a dependre del seu marit. Este marit no hauria sigut ni de bon tros triat per amor, sinó que tot es limitaria a un matrimoni de conveniència.
Es podria dir que els hòmens s'encarregaven de l'atenció de les dones perquè estes els serviren per a tindre descendència i criar-la, bàsicament.
Eixa seria la situació de la dona respecte a l'àmbit domestic, però si eixim fora comprovem l'alt grau de misogínia per part de l'església, que considerava les dones pecadores per ser descendents d'Eva, o les diferències en àmbit legislatiu: la dones menors sempre depenien d'un home, si heretaven un feu un home havia d'administrar-lo o en temes jurídics, el testimoni de tres dones comptava com el d'un home.
Tot això provocava, no de manera tan exagerada com es podia veure en la poesia, l'adulteri d'algunes dones que es veien obligues a buscar l'amor fora del matrimoni ja que era rar trobar-lo en dins. També cal tindre en compte que aquesta practica estava mes estesa entre els home que entre les dones.

Queda demostrat que no és una societat en què les dones estigueren molt valorades, però s'ha de destacar a un reduït grup que van ser prou valents com per a introduir-se en un món d'home: les trobairitz.
Entenem per trobairitz a totes les dones trobadores del segle XII. Han sigut poc estudiades amb el pas dels temps, sobretot a causa de la gran discriminació que patien. Eixa discriminació va provocar inclús que poques aconseguiren traspassar les fronteres d'Occitània en la seua època, tot i que les seues obres eren de gran qualitat. Un dels aspectes que destaca de la poesia de les trobairitz és que les seues composicions podrien haver imitat a les dels hòmens, aconseguint una major internacionalitat, però van decidir enfocar les seues composicions des d'un altre aspecte: cantaven l'amor que sentien pels seus amants amb molt d'atreviment i cortesia, sent aquesta la principal, i quasi única, diferència de les poesies realitzades per hòmens o dones. Les trobairitz més destacades van ser Alamanda de Castelnau, Azalais de Porcairagues, Maria de Ventadorn, Tibors, Castelloza, Garsenda de Proença, Gormonda de Monpeslier, i la Comtessa de Dia.

Observant amb deteniment les obres, tant de trobadors com de trobairitz, no tardem molt a donar-nos compte que el temps passa per a tots. És difícil trobar les similituds entre allò que s'ha reflectit en la poesia trobadoresca i el que veiem actualment: a desaparegut l'ideal d'amor de l'edat mitjana i aquest sentiment es pren molt més a la lleugera que el que es prenia per aquella època. També hem deixat arrere la idea del trobador galant, que a de treballar de valent per a conquistar la dama, tornant-se tot un procés més simple, potser massa. Però no per això l'amor ha perdut l'essència del que va ser des d'un principi: el motor que regix el món.
Coses així ens porten a pensar que eixes obres que ens van oferir les trobairitz i els trobadors de segles passats no són simplement un tipus més d'expressió artística sinó una manera de saber com ha evolucionat la nostra societat, per a bé i per a mal.

L'amor

2009-10-14T10:21:00.000-07:00

Què és l'amor? Es podria dir que ho podem enfocar amb diferents punts de vista. En primer lloc el punt de vista científic, en el cas de que aquest tipus de terme siga compatible amb aquest tipus d'anàlisi, podriem començar per una definició “oficial”: Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa.

Esta definició esta molt bé però possiblement no acabe d'aclarir-ho tot. En altres lloc podem trobar l'amor com a reacció a la sèrie d'estímuls que indiquen la compatibilitat sexual entre diferents individus amb fins, generalment, reproductius.

Si, aquesta definició plena molts dels buits de l'anterior, però al meu parer és simplement un intent racional d'explicar el que no necessita comprensió de la raó. Potser el que dic sona un poc confús, però es pot resumir fàcilment en un exemple molt simple. Si una persona sense res a vore amb aquest terme ens pregunta que és l'amor, que definició usaríem per a respondre? La primera? La segona? No, crec que cap d'eixes podria ser completament valida.

Possiblement aqueste seria el moment en el qual els autors d'estes definicions em dirien que oferira jo una mas valida, mes correcta, que s'ajuste mes al que realment és l'amor. I, si, possiblement podria intentar-ho però no tardaria molt de temps a aparéixer algú que em diria que la meua definició no és correcta i el procés tornaria a començar.

Per això m'agradaria oferir una quarta opció, una indiscutible. Eixa opció que fóra completament diferent per a cada persona, però igual de valida per a tots.

A estes altures els que estigueu llegint açò estareu pensant que em faig l'interessant, que parle molt però no dic res. Tranquils, no sóc tan hipòcrita. Voleu la meua resposta? Ací va:

-L'amor ho és tot

-L'amor no és res

-L'amor és una persona

-L'amor és mal de cap

-L'amor sóc jo

-L'amor és un dissabte al llit

-L'amor són els amics

-L'amor és el que tu vols que siga, tot allò que et servisca de suport, allò pel que vius, eixa part del teu cap que et fa buscar una resposta a la pregunta: Què és l'amor?

Marqueu la vostra resposta

Diccionari històric

2009-09-27T09:14:00.000-07:00

Albigesos/ Catars: El catarisme fou una confessió cristiana difosa, des del segle X fins al XIV, amb fluxos i refluxos, per l'Àsia Menor, els Balcans, el nord d'Itàlia,Occitània, Renània, Xampanya i Catalunya; així doncs, el catarisme s'estengué per tota la Cristiandat, tant en l'àmbit occidental llatí, com en l'àrea oriental bizantina ortodoxa. Els seguidors d'aquesta corrent es coneixen com càtars o també albigesos. Sovint s'anomenaven a ells mateixos Bons homes o Bons cristians

Al-Andalus: Al-Àndalus o l'Àndalus (en àrab, الأندلس) és el territori de la Península Ibèrica que restà sota poder musulmà durant l'edat mitjana, entre el 711 i 1492. El nom tradicionalment s'havia escrit Al-Andalus, però actualment s'opta per la forma al-Àndalus que reprodueix la pronúncia àrab clàssica o Alandalús o al-Andalús segons la pronúncia en àrab andalusí. Alguns autors, opten, a més, per l'eliminació de l'article àrab al-, tot recomanant, aleshores, l'ús de l'article català el (de la mateixa manera que del terme àrabal-Màghrib deriva el topònim el Màgrib o el Magrib).

Batalla de Muret: va ser una important batalla que va tenir lloc a Muret, al sud de Tolosa de Llenguadoc, el 12 de setembre del 1213, i que va enfrontar Ramon VI de Tolosa i els seus aliats, Pere el Catòlic, Bernat V de Comenge i Ramon Roger I de Foix contra els croats i les tropes de Felip II de França, comandades per Sim

ó de Montfortque participaven en la Croada albigesa

La caiguda de Constantinoble, o la conquesta de Bizanci, pels turcs otomans el 29 de maig de 1453 va ser un succéshistòric que, en la periodització clàssica, marca la fi de l'edat mitjana a Europa i la fi del darrer vestigi de l'Imperi Bizantí i de la cultura clàssica

Catalunya Nova és una denominació aplicada als territoris de Catalunya conquerits per Ramon Berenguer IV al segle XII, és a dir, les antigues taifes de Lleida i Tortosa. Els límits entre la Catalunya Nova i la Catalunya Vella es troben a les serres a l'oest que separen la conca del Llobregat de les de l'Anoia i del Segre. Correspon, aproximadament, a l'àrea dialectal del català occidental, més el Camp de Tarragona. La denominació va sorgir al segle XIII per distingir les diferents aplicacions del dret consuetudinari, amb un sistema feudal més arrelat a la Catalunya Vella que la Nova. Per facilitar la repoblació de la Catalunya Nova es van concedir uns furs i uns incentius ben diferents del sistema feudal arrelat a la Catalunya Vella. Modernament, les dues denominacions s'utilitzen en sentit geogràfic.

L'edat mitjana o medieval, en la història d'Europa, és el període intermedi entre l' edat antiga i l'edat moderna. Per tant, tradicionalment, començà el segle V amb la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476, i finalitzà el segle XV amb la caiguda de Constantinoble, el 1453, o bé amb el descobriment d'Amèrica l'any 1492. El nom va ser posat pels humanistes del Renaixementcom a terme despectiu, perquè la consideraven una l'època fosca compresa entre dos moments d'esplendor cultural

L'escolàstica: és el moviment teològic i filosòfic que va intentar utilitzar la filosofia grecollatina clàssica per a comprendre la revelació religiosa del cristianisme. Va dominar les escolescatedralícies i els estudis generals que van donar lloc a les universitats medievals europees, especialment des de mitjans del segle XI fins mitjans del segle XV. La seva formació va ser, no obstant això, heterogènia, ja que va absorbir corrents filosòfiques, no només grecollatines, sinó també àrabs i jueves. Això va causar en aquest moviment una fonamental preocupació per consolidar i crear grans sistemes sense contradicció interna que assimilessin tota la tradició filosòfica antiga. Per altra banda, s'ha atribuït a l'escolàstica una excessiva dependència de l'argument d'autoritat i l'abandó de les ciències naturals i l'experiència empírica

Franciscans: s'anomena família franciscana és el conjunt de grups i comunitats catòlics (instituts de vida consagrada o grups de seglars) que segueixen alguna de les regles inspirades per SantFrancesc d'Assís. Tenen el seu origen en l'orde mendicant fundat per Francesc d'Assís l'any 1208. Els franciscans creuen en la pobresa de Crist i, per tant, la pobresa ha de ser l'eix de la vida de cada persona i de la comunitat com a tal, tot i que a la mort de Sant Francesc d'Assís l'any 1226 es produïren diverses escissions sobre el rigor amb què s'havia d'interpretar

El feudalisme (segles XI-XIII) és el sistema polític, econòmic i social propi de l'Edat mitjana a Europa. Els regnes es dividien en petits territoris semi-independents on l'amo proporcionava protecció als seus vassalls a canvi de tributs i treball a les seves terres. Els senyors feudals eren nobles o membres de l'església i tenien una relació de dependència més o menys forta amb el rei de cada regió.

Imperi romà d'occident es l'estat successor de l' Imperi romà, quant aquest es va dividir el 395 a la mort de Teodosi I el granque va deixar la part occidental de l'imperi al seu fill Honori, i la part oriental al seu fill Arcadi. La seva història essencial es pot seguir a l'article: Visigots federats i a les biografies dels seus emperadors

Ramon Berenguer III: Nasqué l'11 de novembre de 1082 a Rodés sent fill del comte de Barcelona Ramon Berenguer II Cap d'Estopes, i la seva muller Mafalda de Pulla-Calàbria, a qui succeí en el tron comtal de Barcelona. L'assassinat del seu pare pocs dies després del seu naixement va causar una greu commoció, aprofitada a l'exterior pel vescomte de Besiers, Bernat Ató, per posessionar-se de Carcassona i Rasès, mentre que a l'interior es produïen divisions i enfrontaments que van finir el 1086, quan el seu oncleBerenguer Ramon II el Fratricida, considerat instigador de l'assassinat, va acceptar la tutoria del nebot i el compromís d'associar-lo al govern. Amb la marxa del seu oncle a Terra Santa, vers el 1097, va començar a poder regnar en solitari

Unió de Catalunya i Aragó: la Corona d'Aragó va ser l'entitat política nascuda de la unió dinàstica reial (1137) entre el Regne d'Aragó i el Comtat de Barcelonamitjançant el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó, els descendents dels quals tingueren sota els seus dominis reials tant el regne d'Aragó com els comtats catalans i, més tard, les seves conquestes. En termes contemporanis, funcionava més com una confederació política que no pas com un estat unitar

2009-09-21T04:06:00.000-07:00

2009-09-21T03:54:00.000-07:00

El Blog de Dani: ja està en funcionament¡¡¡

*Per arriba al blog mare: http://blocdevalencia.blogspot.com/