Text narratiu: El Jardiner

Era nit clara, i en el castell dels comtes de Costellam no es parlava d'una altra cosa. L'endemà es celebraria allí la recepció al marques de Somaescocia, amb tota la rebombori que això portaria.
El castell lluïa les seues millors gales, igual que els membres del servici i els propis comtes de Costellam: Romerot i la seua dóna Almanova. Deien les males llengües que Romerot era cruel amb la seua dona, però mai s'havia sentit dir res sobre el tema a Almanova, que vivia amb resignació.
A poc a poc van arribar els tan il•lustres invitats: els Ducs de Peragnon, el comte de Tirith, comerciants arribats dels mas exòtics punts d'Àsia i Àfrica, i els majors representants dels principals gremis encarregats de l'adequació del castell per a tan pomposa festa, etc.
Es va retardar un poc però, finalment, l'il•lustríssim marqués de Somaescocia va aparéixer en un recarregat transport tirat pels millors cavalls de la regió.
Una vegada dins, després de la recepció privada del comte amb el marqués va començar la festa. En primer lloc tots els invitats van poder disfrutar d'un “menjar de reis”, banyats amb els millors vins del vell continent. Per a gust dels comensals el menjar va ser amenitzada per les glorioses gestes poètiques realitzades per un dels més reconeguts trobadors del seu temps: Josep de Rivergeral.
Dresprés de finalitzar el menjar els nombrosos invitats, u per u, van anar llegint els seus discursos dirigits a tan il•lustre invitat. La resta de presents van escoltar amb intenció les paraules dirigides al Marques, tots menys u, Josep de Rivergeral.
El trobador no podia apartar la mirada d'una dona, una dona de quí s'havia quedat enamorat, presa de la seua infinita però terrenal bellesa. Eixa dona, sense la qual Josep de Rivergeral no podria viure no era una altra que la dona del comte de Costellam: Almanova.
La festa finalitzà i tots els invitats se'n van anar, inclús Josep de Rivergeral. Però aquest no se'n va anar del tot, els seus pensaments es van quedar amb Almanova. Tant, que intentà conciliar el son a la nit, però no ho aconseguì. Però a la nit següent va decidir posar fi a eixe patiment, va decidir actuar.

Era negra nit quan l'honrat jardiner Francesc Limony tallava la gespa. Ho feia amb el gust de qui ama el seu treball, però també amb el gust de qui ama al seu senyor. El comte Romerot era agradable amb el, estranyament agradable. Però el que no sabia Romerot era que la seua bona conducta amb el seu serf s'anava a veure recompensada, quan aquest li contara el que havia vist eixa nit i les següents. Ni més ni menys que al trobador que el dia anterior amenitzà el suculent menjar i l'esposa del senyor de Costellam.
Aquest succés es va repetir nit darrere nit, durant una setmana i, en opinió del jardiner, cada vegada amb mes desvergonyiment per part de la comtessa i el seu amant.
Després de comprovar que la trobada que presencià la primera nit no va ser casual va decidir comptar-se'l a l'il•lustre comte de Costellam en persona. Per a sorpresa del jardiner, el seu amat comte no va respondre, ni bé ni malament. Després d'uns segons de silenci, el comte li va concedir al seu serf set dies de descans, a canvi de la seua sinceritat.
La setmana lliure de descans passà lenta per al jardiner, que somiava cada nit de tornar a la seua labor. Però la primera jornada de treball després del permís arribà i com era de costum en el va decidir començar la seua labor a la nit.
A l'arribar la primera cosa que li cridà l'atenció va ser veure, sempre sense ser vist, a la comtessa plorant en el seu balcó, com si esperara algú. Després de pensar en això el jardiner ho va comprendre.
El que el jardiner no va aconseguir comprendre va ser perquè hi havia terra remoguda al costat del roser. Intrigat, es va acostar i va furgar. No va tardar massa a descobrir les puntes dels dits d'una mà humana.
Francesc Limony va tornar a soterrar la seua troballa. Va pensar an dir-li-ho a la comtessa, tallar la seua inútil espera, compensar en part el que l'havia causat…
El jardiner callà i començà a tallar la gespa.

La poesia trobadoresca, els trobadors i les trobairitz

Aquest tipus de composició, també coneguda com a llemosina o provençal, va nàixer, com el seu propi nom indica en la regió de la Provença francesa, al sud del país gal. Este naixement es data a finals del segle XI i prompte es persona com un moviment que influirà en gran manera no sols a França sinó també en els seus veïns.
Les particularitats d'este moviment provoquen que el seu estudi servisca de gran ajuda a l'hora de la comprensió d'estils poètics anteriors, però sobretot dels posteriors, gran part d'ells basats en esta nova lírica provençal.
La branca principal i que més es desenvolupa d'aquest tipus de composició és l'amor cortés. Com el seu nom indica esta basat en el comportament social, mes o menys cert, que es podia observar aquella època a les corts. L'amor reflectit en aquestes composicions es basa en un esquema molt estricte:

-El senyor feudal (conegut com gelós) regix la cort, sent amo dels seus vassalls

-La senyora és l'amada (midons)

-L'amant, és a dir, l'om, es troba sotmés al vassallatge davall la midons

-Després de ser descoberts, la relació secreta és desvelada al gelós pels lausengiers

Encara que este esquema puga paréixer simple, ens trobem que l'amor entre l'om i la midons no és tan simple, possiblement a causa de la diferència estamental, i per això ho podem dividir graus segons l'estat de l'amant: Fenhegdor (aspirant), Precador (suplicant), Entenedor (enamorat tolerat) i Drut (amant correspost). Este últim grau comporta la fidelitat eterna de l'amant segellada per mitjà d'un símbol físic o per la consumació, que el trobador guarda amb màxima discreció, usant generalment un pseudònim a senhal.

Però, tot i que l'amor cortés és el gènere principal també trobem altres formes com per exemple:

-La cançó està composta per un nombre que oscil•la entre 5 o 7 cobles o estrofes amb una o dos tornades i el nombre de versos de la qual és variable.

-El sirventés és igual que la cançó, però amb matís satíric, generalment la seua temàtica és política, és la forma per la qual el trobador expressa el que pensa sobre la realitat que l'envolta

-La tensó és una disputa en forma de diàleg sobre temes variats, generalment sobre l'amor.

-La pastorel•la és un debat entre el cavaller i la pastora, suposa una idealització bucòlica de l'amada, sempre baix pseudònim.

-La romansa també és de forma dialogada, és la narració d'una aventura.

-L'alba, tal vegada d'origen popular, conta el dolor per la separació dels amants en arribar el matí.

-La dansa és també de temàtica amorosa, i inclou tornada.

Però com és evident totes les composicions d'aquestos gèneres no van ser escrites per si sols, i destaquen autors com:

-Guillem de Berguedà: es va caracteritzar per veure's contínuament immers en disputes, ja que mentres els seus contemporanis centraven els seus escrits en l'amor, el mostrava en els seus escrits, amb ironia o sense, l'odi que processava aquells que li criticaven per no seguir els seus mateixos passos.

-Jacint Verdaguer: també conegut com mossén Cinyell Verdaguer. Va nàixer en Folgueroles, poble de la comarca de Osona. A la curta edat d'onze anys va ingressar en el Seminari de Vic. Mentres continuava estudiant cull nombrosos premis en els Jocs Florals. De les seues obres destaquen: L'atlàntida (1876), Idil•lis i cantells místics (1879), Montserrat (1889), Oda a Barcelona (1883), Canigó (1886).

-Ausias March: va ser un Poeta I Cavaller Valencià Medieval. Originari d'una família de la xicoteta Noblesa Amb aficions Poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià I de la literatura valència. Tot i que Ausiàs March abandona la tradició de la Poesia trobadoresca cal citar-lo per ser un dels millors autors valencians i per evolucionar l'estil literari de l'època.

Totes les obres d'estos autors seguien, entre altres, els esquemes esmentats anteriorment i per tant en aquestos textos es veien reflectits gran quantitat de tòpics, com per exemple la situació de la dona en l'edat mitjana. Al contrari del que podríem pensar llegint les obres de la poesia trobadoresca la dona era un simple complement de l'home.
De la infància fins a l'adolescència, les xiquetes depenien completament de son pare, qui li donava allotjament i menjar i posteriorment, després casar-se passaven a dependre del seu marit. Este marit no hauria sigut ni de bon tros triat per amor, sinó que tot es limitaria a un matrimoni de conveniència.
Es podria dir que els hòmens s'encarregaven de l'atenció de les dones perquè estes els serviren per a tindre descendència i criar-la, bàsicament.
Eixa seria la situació de la dona respecte a l'àmbit domestic, però si eixim fora comprovem l'alt grau de misogínia per part de l'església, que considerava les dones pecadores per ser descendents d'Eva, o les diferències en àmbit legislatiu: la dones menors sempre depenien d'un home, si heretaven un feu un home havia d'administrar-lo o en temes jurídics, el testimoni de tres dones comptava com el d'un home.
Tot això provocava, no de manera tan exagerada com es podia veure en la poesia, l'adulteri d'algunes dones que es veien obligues a buscar l'amor fora del matrimoni ja que era rar trobar-lo en dins. També cal tindre en compte que aquesta practica estava mes estesa entre els home que entre les dones.

Queda demostrat que no és una societat en què les dones estigueren molt valorades, però s'ha de destacar a un reduït grup que van ser prou valents com per a introduir-se en un món d'home: les trobairitz.
Entenem per trobairitz a totes les dones trobadores del segle XII. Han sigut poc estudiades amb el pas dels temps, sobretot a causa de la gran discriminació que patien. Eixa discriminació va provocar inclús que poques aconseguiren traspassar les fronteres d'Occitània en la seua època, tot i que les seues obres eren de gran qualitat. Un dels aspectes que destaca de la poesia de les trobairitz és que les seues composicions podrien haver imitat a les dels hòmens, aconseguint una major internacionalitat, però van decidir enfocar les seues composicions des d'un altre aspecte: cantaven l'amor que sentien pels seus amants amb molt d'atreviment i cortesia, sent aquesta la principal, i quasi única, diferència de les poesies realitzades per hòmens o dones. Les trobairitz més destacades van ser Alamanda de Castelnau, Azalais de Porcairagues, Maria de Ventadorn, Tibors, Castelloza, Garsenda de Proença, Gormonda de Monpeslier, i la Comtessa de Dia.

Observant amb deteniment les obres, tant de trobadors com de trobairitz, no tardem molt a donar-nos compte que el temps passa per a tots. És difícil trobar les similituds entre allò que s'ha reflectit en la poesia trobadoresca i el que veiem actualment: a desaparegut l'ideal d'amor de l'edat mitjana i aquest sentiment es pren molt més a la lleugera que el que es prenia per aquella època. També hem deixat arrere la idea del trobador galant, que a de treballar de valent per a conquistar la dama, tornant-se tot un procés més simple, potser massa. Però no per això l'amor ha perdut l'essència del que va ser des d'un principi: el motor que regix el món.
Coses així ens porten a pensar que eixes obres que ens van oferir les trobairitz i els trobadors de segles passats no són simplement un tipus més d'expressió artística sinó una manera de saber com ha evolucionat la nostra societat, per a bé i per a mal.

L'amor

Què és l'amor? Es podria dir que ho podem enfocar amb diferents punts de vista. En primer lloc el punt de vista científic, en el cas de que aquest tipus de terme siga compatible amb aquest tipus d'anàlisi, podriem començar per una definició “oficial”: Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa.

Esta definició esta molt bé però possiblement no acabe d'aclarir-ho tot. En altres lloc podem trobar l'amor com a reacció a la sèrie d'estímuls que indiquen la compatibilitat sexual entre diferents individus amb fins, generalment, reproductius.

Si, aquesta definició plena molts dels buits de l'anterior, però al meu parer és simplement un intent racional d'explicar el que no necessita comprensió de la raó. Potser el que dic sona un poc confús, però es pot resumir fàcilment en un exemple molt simple. Si una persona sense res a vore amb aquest terme ens pregunta que és l'amor, que definició usaríem per a respondre? La primera? La segona? No, crec que cap d'eixes podria ser completament valida.

Possiblement aqueste seria el moment en el qual els autors d'estes definicions em dirien que oferira jo una mas valida, mes correcta, que s'ajuste mes al que realment és l'amor. I, si, possiblement podria intentar-ho però no tardaria molt de temps a aparéixer algú que em diria que la meua definició no és correcta i el procés tornaria a començar.

Per això m'agradaria oferir una quarta opció, una indiscutible. Eixa opció que fóra completament diferent per a cada persona, però igual de valida per a tots.

A estes altures els que estigueu llegint açò estareu pensant que em faig l'interessant, que parle molt però no dic res. Tranquils, no sóc tan hipòcrita. Voleu la meua resposta? Ací va:

-L'amor ho és tot

-L'amor no és res

-L'amor és una persona

-L'amor és mal de cap

-L'amor sóc jo

-L'amor és un dissabte al llit

-L'amor són els amics

-L'amor és el que tu vols que siga, tot allò que et servisca de suport, allò pel que vius, eixa part del teu cap que et fa buscar una resposta a la pregunta: Què és l'amor?

Marqueu la vostra resposta