La poesia trobadoresca, els trobadors i les trobairitz

Aquest tipus de composició, també coneguda com a llemosina o provençal, va nàixer, com el seu propi nom indica en la regió de la Provença francesa, al sud del país gal. Este naixement es data a finals del segle XI i prompte es persona com un moviment que influirà en gran manera no sols a França sinó també en els seus veïns.
Les particularitats d'este moviment provoquen que el seu estudi servisca de gran ajuda a l'hora de la comprensió d'estils poètics anteriors, però sobretot dels posteriors, gran part d'ells basats en esta nova lírica provençal.
La branca principal i que més es desenvolupa d'aquest tipus de composició és l'amor cortés. Com el seu nom indica esta basat en el comportament social, mes o menys cert, que es podia observar aquella època a les corts. L'amor reflectit en aquestes composicions es basa en un esquema molt estricte:

-El senyor feudal (conegut com gelós) regix la cort, sent amo dels seus vassalls

-La senyora és l'amada (midons)

-L'amant, és a dir, l'om, es troba sotmés al vassallatge davall la midons

-Després de ser descoberts, la relació secreta és desvelada al gelós pels lausengiers

Encara que este esquema puga paréixer simple, ens trobem que l'amor entre l'om i la midons no és tan simple, possiblement a causa de la diferència estamental, i per això ho podem dividir graus segons l'estat de l'amant: Fenhegdor (aspirant), Precador (suplicant), Entenedor (enamorat tolerat) i Drut (amant correspost). Este últim grau comporta la fidelitat eterna de l'amant segellada per mitjà d'un símbol físic o per la consumació, que el trobador guarda amb màxima discreció, usant generalment un pseudònim a senhal.

Però, tot i que l'amor cortés és el gènere principal també trobem altres formes com per exemple:

-La cançó està composta per un nombre que oscil•la entre 5 o 7 cobles o estrofes amb una o dos tornades i el nombre de versos de la qual és variable.

-El sirventés és igual que la cançó, però amb matís satíric, generalment la seua temàtica és política, és la forma per la qual el trobador expressa el que pensa sobre la realitat que l'envolta

-La tensó és una disputa en forma de diàleg sobre temes variats, generalment sobre l'amor.

-La pastorel•la és un debat entre el cavaller i la pastora, suposa una idealització bucòlica de l'amada, sempre baix pseudònim.

-La romansa també és de forma dialogada, és la narració d'una aventura.

-L'alba, tal vegada d'origen popular, conta el dolor per la separació dels amants en arribar el matí.

-La dansa és també de temàtica amorosa, i inclou tornada.

Però com és evident totes les composicions d'aquestos gèneres no van ser escrites per si sols, i destaquen autors com:

-Guillem de Berguedà: es va caracteritzar per veure's contínuament immers en disputes, ja que mentres els seus contemporanis centraven els seus escrits en l'amor, el mostrava en els seus escrits, amb ironia o sense, l'odi que processava aquells que li criticaven per no seguir els seus mateixos passos.

-Jacint Verdaguer: també conegut com mossén Cinyell Verdaguer. Va nàixer en Folgueroles, poble de la comarca de Osona. A la curta edat d'onze anys va ingressar en el Seminari de Vic. Mentres continuava estudiant cull nombrosos premis en els Jocs Florals. De les seues obres destaquen: L'atlàntida (1876), Idil•lis i cantells místics (1879), Montserrat (1889), Oda a Barcelona (1883), Canigó (1886).

-Ausias March: va ser un Poeta I Cavaller Valencià Medieval. Originari d'una família de la xicoteta Noblesa Amb aficions Poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià I de la literatura valència. Tot i que Ausiàs March abandona la tradició de la Poesia trobadoresca cal citar-lo per ser un dels millors autors valencians i per evolucionar l'estil literari de l'època.

Totes les obres d'estos autors seguien, entre altres, els esquemes esmentats anteriorment i per tant en aquestos textos es veien reflectits gran quantitat de tòpics, com per exemple la situació de la dona en l'edat mitjana. Al contrari del que podríem pensar llegint les obres de la poesia trobadoresca la dona era un simple complement de l'home.
De la infància fins a l'adolescència, les xiquetes depenien completament de son pare, qui li donava allotjament i menjar i posteriorment, després casar-se passaven a dependre del seu marit. Este marit no hauria sigut ni de bon tros triat per amor, sinó que tot es limitaria a un matrimoni de conveniència.
Es podria dir que els hòmens s'encarregaven de l'atenció de les dones perquè estes els serviren per a tindre descendència i criar-la, bàsicament.
Eixa seria la situació de la dona respecte a l'àmbit domestic, però si eixim fora comprovem l'alt grau de misogínia per part de l'església, que considerava les dones pecadores per ser descendents d'Eva, o les diferències en àmbit legislatiu: la dones menors sempre depenien d'un home, si heretaven un feu un home havia d'administrar-lo o en temes jurídics, el testimoni de tres dones comptava com el d'un home.
Tot això provocava, no de manera tan exagerada com es podia veure en la poesia, l'adulteri d'algunes dones que es veien obligues a buscar l'amor fora del matrimoni ja que era rar trobar-lo en dins. També cal tindre en compte que aquesta practica estava mes estesa entre els home que entre les dones.

Queda demostrat que no és una societat en què les dones estigueren molt valorades, però s'ha de destacar a un reduït grup que van ser prou valents com per a introduir-se en un món d'home: les trobairitz.
Entenem per trobairitz a totes les dones trobadores del segle XII. Han sigut poc estudiades amb el pas dels temps, sobretot a causa de la gran discriminació que patien. Eixa discriminació va provocar inclús que poques aconseguiren traspassar les fronteres d'Occitània en la seua època, tot i que les seues obres eren de gran qualitat. Un dels aspectes que destaca de la poesia de les trobairitz és que les seues composicions podrien haver imitat a les dels hòmens, aconseguint una major internacionalitat, però van decidir enfocar les seues composicions des d'un altre aspecte: cantaven l'amor que sentien pels seus amants amb molt d'atreviment i cortesia, sent aquesta la principal, i quasi única, diferència de les poesies realitzades per hòmens o dones. Les trobairitz més destacades van ser Alamanda de Castelnau, Azalais de Porcairagues, Maria de Ventadorn, Tibors, Castelloza, Garsenda de Proença, Gormonda de Monpeslier, i la Comtessa de Dia.

Observant amb deteniment les obres, tant de trobadors com de trobairitz, no tardem molt a donar-nos compte que el temps passa per a tots. És difícil trobar les similituds entre allò que s'ha reflectit en la poesia trobadoresca i el que veiem actualment: a desaparegut l'ideal d'amor de l'edat mitjana i aquest sentiment es pren molt més a la lleugera que el que es prenia per aquella època. També hem deixat arrere la idea del trobador galant, que a de treballar de valent per a conquistar la dama, tornant-se tot un procés més simple, potser massa. Però no per això l'amor ha perdut l'essència del que va ser des d'un principi: el motor que regix el món.
Coses així ens porten a pensar que eixes obres que ens van oferir les trobairitz i els trobadors de segles passats no són simplement un tipus més d'expressió artística sinó una manera de saber com ha evolucionat la nostra societat, per a bé i per a mal.