Diccionari per a ociosos

Que es l'orgull?
No es facil d'explicar
L'esser humà, per la seua propia natura, te tendencia a la competició. En un mon on, posiblement ara no tant, cal lluitar per aconseguir el menjar de cada dia, el mijor menja sempre, la resta no.
El mijor home, o dona, ve definit per una serie de caracteristiques que provoquen la seua superioritat. Però que pot ocorrer si realment no se tenen eixes caracteristique? Es poden aprofitar de nosaltre?
Posiblement ho faran si s'adonen que som més debil, per això cal que en aquesta vida tots siguem actors.
Però sempre tenint en comte que no tenim que sobreactuar, perque això es l'orgull

Com acomiadament, ací teniu una bona canço, que parla, precisament, d'orgull:

Els meus vots a mijor bloc

Els meus vots a mijor bloc són per a:

-Ningú: Pot ser ahir vau entrar al meu bloc i vau vore els meus vots, pero he decit anular-los. He tingut problemes amb company pel simple fet dels meus vots i per això he decidit no votar.
Potser no estigueu molt d'acord amb mi, però es la meua desició i si us pareix malment no teniu perque votar-me

Cronica de la secundaria (part 4)

Com feia anys que no em passava, em vaig posar nerviós abans que l'estiu s'acabara. Igual que com em passà tres anys abans quan acabava la primària, em vaig adonar de que l'ESO també acabava i el Batxillerat no anava a ser fàcil.
La primera cosa que vam fer en arribar a l'institut va ser dirigir-nos a la nostra nova classe, en el segon pis de l'edifici nou, just al creuar el pont.
A la poca estona d'estar esperant en el corredor arribà el que seria el nostre nou tutor, Julián del Barrio, que resultà ser un dels professors més curiosos que he tingut mai. Quan es presentà ens va dir que a banda de tutor seria el nostre professor de matemàtiques, com solia ser costum (tres dels meus quatre tutors en l'ESO van ser els meus professors de matemàtiques).
En quant van començar les classes amb el no vaig tardar a perdre la por a les matemàtiques que havia guanyat l'any anterior. Julián tenia un mètode curiós per a ensenyar, i al contrari del que es puga pensar, era molt efectiu, almenys amb mi. Simplement es dedicava a explicar a la pissarra, nosaltres preníem apunts i en casa ens les apanyàvem, és a dir, no manava deures, però si no practicaves tindries problemes amb l'examen.
D'altra banda, els professors eren prou agradables, excepte u. No estic acostumat a queixar-me dels professors, però la veritat és que la meua professora de valencià de quart no va ser molt agradable. Diguem que opine que un professor té unes funcions i no pot sobrepassar-les, igual que no ho fà un alumne. Resumint, per al meu gust, massa “tiquismiquis”, i torne a recordar que no em queixe normalment dels professors.
Un dels episodis que més em va molestar va succeir quan ens presentà a un d'eixos concursos de la UJI que donaven tanta feina i que mai guanyàvem. Se suposa que aquestos eren concursos creatius, però Elena, que així es deia la professora, mai ens deixava pensar en res.
Com anava dient, en un d'eixos concursos havíem de realitzar un dibuix relacionat amb l'aigua. La veritat és que jo vaig treballar molt en eixe treball i als pocs dies d'entregar-se'l m'ensenyà el model definitiu, que s'assemblava poc a què havia fet jo, ja que estava molt retocat amb l'ordinador.
Amb la resta de professors tot es resumia a donar-nos classe i a recordar-nos que cada vegada quedava menys per al Batxillerat. Gran part de la culpa d'això la tenien, per exemple, el psicòleg, que cada cert temps ens donava xarrades sobre les nostres opcions, si volíem anar a mòduls, fer batxiller, etc.
Mentrestant, fora de l'institut, la situació era prou roïna. A la cada vegada més greu crisi econòmica calia sumar els cada vegada més morts que anava deixant la grip A. Almenys els barcelonistes teníem el consol que el nostre equip estava fent una temporada històrica.
En acabar el curs i assumir que s'havia acabat la secundària, arribà el viatge a Itàlia. Jo ja havia estat a Florència i Pissa, però va ser tan increïble que no podia resistir-me a repetir-ho. La veritat és que en general m'ho vaig passar molt bé i, sobretot, vaig conéixer bé a la que ara és una gran amiga meua, Andrea.
Però com ja he dit, el viatge va ser bo en general, també va tindre coses roïnes, com alguns companys que m'haguera agradat no conéixer, o la sensació que em vaig emportar que una part molt personal de la meua vida havia de canviar encara que hi haguera gent que no voldria afrontar-ho. Finalment el temps (l'estiu) em va donar la raó. Possiblement esta ultima part siga difícil de comprendre, però els que de veritat em coneguen ho entendran. Aquest és un tema personal, i només vull que ho sàpia la gent que més m'importa

Cronica de la secundaria (part 3)

Va començar tercer, i no vaig tardar en adonar-me que eixe any tot canviaria. Com ja era costum ens van portar a la nostra nova aula, tots els professors es van presentar i al segon dia van començar les classes pròpiament dites. Aquesta vegada era difícil queixar-se dels companys. La veritat és que en classe hi havia un ambient molt agradable.
Dels professors tampoc podia tindre queixa. Vaig tindre alguns de què em recorde més que d'altres, com per exemple, Fina la professora de matemàtiques, per a la que al llibre faltaven exercicis; o Quique, el nostre professor de castellà, que va vindre com a substitut de Charo, a la que jo coneixia bé de l'any anterior, però per problemes de salut va tindre que anar-se un mes després de començar les classes.
Pel que fa a les assignatures realment vaig notar un canvi important, inclús més que el canvi de sext a primer d'ESO. Van aparéixer assignatures noves com per exemple Física i Química i algunes què ja tènia altres anys van augmentar molt de dificultat com per exemple matemàtiques, assignatura en què vaig fregar en diverses ocasions el cinc, sobretot en l'examen exclusiu de problemes d'equacions, que a banda de complicats mai se m'han donat massa bé.
Una assignatura de la que no puc dir el mateix és valencià, ja que tinc la sensació que eixe va ser l'any en què més vaig aprendre de la llengua de la meua terra. Va ser una combinació d'un bon llibre de text i una bona professora: Ana Tena.
No sols era la meua professora de valencià, sinó que també la tutora i tot i que no podia donar classe sense un silenci sepulcral, ens réiem molt amb ella.
Recorde una de les anècdotes que ens va dir, que a partir d'eixe moment recordaríem com els negres d'Ana Tena. Ens va esplicar, que sent tutora d'un altre curs anys arrere, va anar de viatge amb els seus alumnes. Mentres anaven amb autobús per una carretera uns alumnes van començar a traure-li el dit a uns negres que havien fora, amb tan mala pota que l'autobús va parar en un semàfor, els negres van pujar i Ana va tindre que fer meravelles per a aconseguir que aquestos baixaren sense que li passara res a ningú.
Tot i que a mi sempre em va paréixer bona professora vam començar a apreciar-la de veritat quan va haver de faltar un mes, ja prop del final del curs, en el que vam tindre de substitut a un professor anomenat Genís, que era de tot menys un professor de valencià.
Fora com fóra aconseguirem suportar-ho, i per a quan va tornar la nostra tutora ja quedava poc de temps de classe i s'aproximava l'estiu. Per a rebre-ho com li corresponia s'organitzà una excursió a Port Aventura que va ser increïble, ens ho passarem genial, i inclús vam poder convéncer la nostra professora de tecnologia, Verónica, de que es pujara amb nosaltres al Furius Baco, una atracció acabada d'obrir que gallejava de passar de 0 a 130 km/h en menys de tres segons.
En l'àmbit de l'extraescolar el que més ens sonava era el nom d'un polític americà, Barack Obama, que estava arrasant en les primàries de la gran majoria d'estats del seu país. No sols era un esdeveniment per a Amèrica, el fet que fora afroamericà li reportà la simpatia de mig món, que no va tardar en vore un home de color en la butaca presidencial de la Casa Blanca.
Més prop de casa, i en l'hambit esportiu, eixe any es caracteritza per una “gesta” que un any arrere s'hauria cregut impossible, la selecció espanyola de futbol guanyà el títol de campiona d'Europa, avivant les esperances d'aconseguir el mundial, que és juga aquest estiu a Alemanya.

Crònica de la secundaria (Any 2)

Després, d'esta vegada sí, un llarg estiu, s'aproximà l'hora de tornar a l'institut. Esta vegada vaig poder disfrutar molt més del final de les vacancess, cosa que vaig agrair molt.
Després de tornar a l'institut ens van portar als meus companys i a mi a la nostra nova aula. A diferència de la de l'any anterior, aquesta es trobava en l'edifici nou. Tot i que era un edifici molt més modern, les classes tenien un gran inconvenient: les finestres no eren escorredores, S'obrien cap a dins. Això ens destorbà en segon, però també en quart, any en què vam tornar a eixe edifici.
Però no tot era roín, teníem una escala just al costat, ja que era la ultima classe del corredor, i l'accés era molt ràpid. A més, teníem un bany davant, cosa que s'agraïx.
Però no tot és el lloc on estudies. Van començar a passar els dies i el que vaig descobrir aquesta vegada és que amb els companys que tènia l'any no anava a ser precisament un passeig. Els crits eren continus, no es podia sentir el professor encara que s'estiguera a primera fila, ens castigaven contínuament… Anar a l'institut es convertir en un autentic malson.
Però es clar que haguera sigut molt pitjor si no haguera conegut a les que ara són les meues millors amigues, Jade i Paula. Junts patíem els alifacs de la classe, cada vegada més desesperants.
Tot i que era prou enutjós quedar-se tancat la mitat dels patis,una de les pitjors vegades va ser quan a un dels meus companys (disculpeu l'omissió de noms) tirà un xiclet per la finestra, amb la sort que Cristobal va veure com queia per la finestra de la nostra classe. No tardà en pujar i demanar explicacions. Com era de prevore, ningú va reconeixer l'haver tirat el xiclet per la finestra i ens vam tindre que quedar tots les nostres bones dues horetes castigats, a més d'haver de quedar-nos a arreplegar els papers a l'hora del pati. El pitjor de tot és que no va servir d'excusa el que per aquella època m'acavaren de posar aparell en les dents, cosa que dificulta prou el menjar xiclet.
Encara que ja s'haurà deduït per tot el que he dit, odiava a la meua classe. Feia la impressió que estaven orgulls de tindre el titol de “pitjor curs”. Vaig passar per complet del dia de les paelles, on els alumnes d'una classe se solen reunir per a menjar junts, cosa que jo no tènia cap ganes de fer.
El tornar a casa i encendre la tele tampoc era molt millor. Era any d'eleccions autonòmiques, i cinc mesos abans els mitjans ja estaven de precampanya.
Quan la gent començava a descansar del joc polític va començar el judici als imputats pel 11-M, el qual ho col·lapsà tot.
Afortunadament el curs anava avançant a poc a poc. Vaig aconseguir sorportar el martiri d'anar a classe gràcies a la ajuda dels meus amics, però, sobretot a la meua completa determinació de no deixar que la situació d'eixe any es tornara a repetir: jo anava a l'institut únicament a estudiar, i no pensava permetre que res ni ningú canviara això.
Finalment em vaig decidir a actuar, i ja a l'estiu vaig buscar diferents solucions. Possiblement la primera que se'm passà pel cap va ser la de canviar d'institut, però eixa idea feia aigües per totes les bandes. Primer, m'hauria de separar dels meus amics; segon, canviaria completament la meua rutina i tercer: qui m'assegurava que allà on fora no m'anava a trobar el mateix.
Vaig preferir decantar-me per una altra opció: parlar amb Cristobal. Li vaig dir el que pensava i que no estava dispost a seguir aguantat la situació; primer no havia sigut una meravella, però era suportable, en canvi, segon acabà amb la meua abundant paciència.
Tot i que mai havia tingut classe amb el, Cristabal sàvia de mi, però també de la meua classe, cosa que no em va paréixer tan estranya. Em va oferir la solució de canviar-me de curs per a tercer i vaug acceptar sense dubtar. Realment li estic molt agraït.
Possiblement la idea principal de segon va ser la de “sempre hi ha llum al final d'un túnel”

Crònica de la secundària (Any 1)

És difícil resumir tot un any d'una vida, però més si són quatre. Però, de totes maneres, la vida es nodrix de provar experiències noves, i esta pot arribar a ser molt interessant. No m'estendré més i aniré a la gra...

S'acabava l'estiu, jo ho sàvia i això no feia mes que llevar-me el somni. Els professors s'havien passat tot el curs anterior repetint això de "estudieu, que l'ESO no és el mateix que el col·legi"; jeje... per casualitat, això ho sentiria quatre anys més tard i en cap dels casos seria per a tant.

I entre les meues setmanes d'intranquil·litat l'estiu acabà i arribà eixe fatídic dia, el primer de molts dies de la resta de la meua vida. Eixe matí havia quedat amb els que en aquell moment encara era els meus millors amics: Pablo, Iván i Dani. Junts ens vam dirigir a l'institut, potser un poc menys nerviosos del que podríem haver anat, ja que uns dies arrere havíem comprovat en les llista de l'institut que aniríem tots a la mateixa classe.

Arribàrem allí i la primera cosa que van fer va ser emportar-nos a l'aula d'usos múltiples done van tractar de convéncer-nos que no estiguérem nerviosos, que un institut no s'assembla en res als que es podien vore per tele de l'època, en "Els Serrano", "A l'eixir de classe" o "Companys".

Després d'eixa poc efectiva xarrada nostra tutora i professora de matemàtiques ens portà a la que seria durant un any nostra casa sis hores al dia. Ens explicà, tal com farien tots els professors la primera classe dels quatre anys següents, els criteris d'avaluació. D'eixe moment ja vaig traure una conclusió clara: tocava posar-se les piles.

Igual que els dies previs al començament del curs, els primers d'institut també van passar ràpid. Per molt que hagueren intentat convéncer els meus companys i a mi els meus professors de col·legi, l'institut resultà no ser tan roín. No vaig tindre problemes per a adaptar-me al ritme de les classes, i els primers exàmens no em van sortir res malament, fins i tot dos que qualsevol haguera donat per perdut...

El primer d'ells era de geografia, amb José Maria. Jo havia faltat diversos dies per estar malalt i el dia que vaig tornar, a l'arribar a classe, em vaig assabentar que hi havia examen de relleu mundial. He de reconéixer que em vaig espantar prou, però abans que res, ho vaig intentar afrontar amb calma.

Jo m'esperava que em foren a preguntar el lloc on es trobava la serra de déu sap on o un vall desconeguda per al noranta per cent de la població, però finalment no va ser així. Si no recorde malament va aparéixer el Mar Carib, els Apenins, l'Himàlaia, el Cap de Forns, Les Illes Britàniques, etc. Gràcies a la capçalera de la sèrie Marco, els meus anys d'espectador del Discovery Channel i la sort, l'examen em sortí francament bé i vaig traure un huit i mig.

Encara que mes sorprenent va ser allò que em va ocorrer amb l'examen de tecnologia, amb Juan Carlos de Borbó (perdó, és el costum), el professor d'aquesta signatura . En aquell moment jo era tan despistat com ara, però hi havia una gran diferència, no portava agenda. Possiblement este cas va ser mes traumàtic que l'anterior, ja que en arribar a classe (era primera hora) em vaig trobar un foli en cada taula. Vaig preguntar a Ana que significava això i vaig tindre una resposta molt clara: EXAMEN. De nou, i amb menys confiança, vaig afrontar l'examen.

Als pocs dies el professor ja havia corregit els exàmens i la primera cosa que va dir al veure'ns a tots assentats va ser que de tota la classe, uns vint-i-cinc, només havia aprovat un, i de fet, amb prou bona nota. Jo ja vènia convençut des de ma casa que si donava la tremenda casualitat que haguera aprovat no ho hauria fet molt àmpliament.

El professor va començar a entregar un per un l'examen, mentre jo esmentava la mare que va portar al món a què subscriu. Al poc arribà el meu examen i em vaig quedar gelat: un nou!. Vaig explotar d'alegria i no vaig tardar en prendre una decisió: la primera cosa que faria a l'eixir de classe eixe dia seria comprar-me un agenda, que una vegada és sort, dos és molta sort, però tres és un miracle (i per si no ho havia dit sóc ateu).

A tot açò el curs va continuar avançant i per fi arribà l'anhelat Nadal. Però no tot va ser alegria com sol ser propi d'eixes festes. Un terratrémol arrasà Indonèsia i el posterior tsunami acabà d'arreglar la zona. La veritat és que és això que resulta difícil d'oblidar, però hi havia una altra cosa que em molestava més que tot el que va ocorrer i certament em continua enfadant. Segons pareix, entre els desapareguts hi havia dos espanyols, que només els mitjans saben perquè, van cobrar més importància que els altres cinc-cents.

Al tornar a l'institut, José Maria ens va recordar la gran catàstrofe que havia sigut, encara que tots ho teníem ben present. Al poc de temps una altra gran polèmica va fer acte de presència, la de la llei antitabac, i no tardà en usurpar-li a la catastrofe d'Indonèsia les primeres planes dels periòdics.

Per als que teníem la sort, la vida continuava. Jo per la meua part me vaig anar distanciant dels meus vells amics, però vaig conéixer a altres que encara m'acompanyen: Víctor i Vicent.

Tot i que havíem sigut companys de col·legi tota la vida apenes havíem parlat, però va ser començar i no vam poder parar.

Quan ja creia que m'havia aclimatat completament a la meua nova vida d'estudiant de secundària arribà l'últim mes de classe. Eixe meravellós moment en el qual t'adones de que val el patiment d'estudiar, per a veure els bous des de la grada en els exàmens de recuperació de la quarta avaluació, jeje...

La veritat és que no puc dir que el meu primer any d'institut va ser avorrit; havia sigut, com a mínim, peculiar. Igual que anava a ser l'estiu en qual la selecció espanyola de básquet ens faria vibrar en el mundial de Japó i Zidane ens regalaria la seua mítica cabotada en la final del mundial de futbol: