Després, d'esta vegada sí, un llarg estiu, s'aproximà l'hora de tornar a l'institut. Esta vegada vaig poder disfrutar molt més del final de les vacancess, cosa que vaig agrair molt.
Després de tornar a l'institut ens van portar als meus companys i a mi a la nostra nova aula. A diferència de la de l'any anterior, aquesta es trobava en l'edifici nou. Tot i que era un edifici molt més modern, les classes tenien un gran inconvenient: les finestres no eren escorredores, S'obrien cap a dins. Això ens destorbà en segon, però també en quart, any en què vam tornar a eixe edifici.
Però no tot era roín, teníem una escala just al costat, ja que era la ultima classe del corredor, i l'accés era molt ràpid. A més, teníem un bany davant, cosa que s'agraïx.
Però no tot és el lloc on estudies. Van començar a passar els dies i el que vaig descobrir aquesta vegada és que amb els companys que tènia l'any no anava a ser precisament un passeig. Els crits eren continus, no es podia sentir el professor encara que s'estiguera a primera fila, ens castigaven contínuament… Anar a l'institut es convertir en un autentic malson.
Però es clar que haguera sigut molt pitjor si no haguera conegut a les que ara són les meues millors amigues, Jade i Paula. Junts patíem els alifacs de la classe, cada vegada més desesperants.
Tot i que era prou enutjós quedar-se tancat la mitat dels patis,una de les pitjors vegades va ser quan a un dels meus companys (disculpeu l'omissió de noms) tirà un xiclet per la finestra, amb la sort que Cristobal va veure com queia per la finestra de la nostra classe. No tardà en pujar i demanar explicacions. Com era de prevore, ningú va reconeixer l'haver tirat el xiclet per la finestra i ens vam tindre que quedar tots les nostres bones dues horetes castigats, a més d'haver de quedar-nos a arreplegar els papers a l'hora del pati. El pitjor de tot és que no va servir d'excusa el que per aquella època m'acavaren de posar aparell en les dents, cosa que dificulta prou el menjar xiclet.
Encara que ja s'haurà deduït per tot el que he dit, odiava a la meua classe. Feia la impressió que estaven orgulls de tindre el titol de “pitjor curs”. Vaig passar per complet del dia de les paelles, on els alumnes d'una classe se solen reunir per a menjar junts, cosa que jo no tènia cap ganes de fer.
El tornar a casa i encendre la tele tampoc era molt millor. Era any d'eleccions autonòmiques, i cinc mesos abans els mitjans ja estaven de precampanya.
Quan la gent començava a descansar del joc polític va començar el judici als imputats pel 11-M, el qual ho col·lapsà tot.
Afortunadament el curs anava avançant a poc a poc. Vaig aconseguir sorportar el martiri d'anar a classe gràcies a la ajuda dels meus amics, però, sobretot a la meua completa determinació de no deixar que la situació d'eixe any es tornara a repetir: jo anava a l'institut únicament a estudiar, i no pensava permetre que res ni ningú canviara això.
Finalment em vaig decidir a actuar, i ja a l'estiu vaig buscar diferents solucions. Possiblement la primera que se'm passà pel cap va ser la de canviar d'institut, però eixa idea feia aigües per totes les bandes. Primer, m'hauria de separar dels meus amics; segon, canviaria completament la meua rutina i tercer: qui m'assegurava que allà on fora no m'anava a trobar el mateix.
Vaig preferir decantar-me per una altra opció: parlar amb Cristobal. Li vaig dir el que pensava i que no estava dispost a seguir aguantat la situació; primer no havia sigut una meravella, però era suportable, en canvi, segon acabà amb la meua abundant paciència.
Tot i que mai havia tingut classe amb el, Cristabal sàvia de mi, però també de la meua classe, cosa que no em va paréixer tan estranya. Em va oferir la solució de canviar-me de curs per a tercer i vaug acceptar sense dubtar. Realment li estic molt agraït.
Possiblement la idea principal de segon va ser la de “sempre hi ha llum al final d'un túnel”
Després de tornar a l'institut ens van portar als meus companys i a mi a la nostra nova aula. A diferència de la de l'any anterior, aquesta es trobava en l'edifici nou. Tot i que era un edifici molt més modern, les classes tenien un gran inconvenient: les finestres no eren escorredores, S'obrien cap a dins. Això ens destorbà en segon, però també en quart, any en què vam tornar a eixe edifici.
Però no tot era roín, teníem una escala just al costat, ja que era la ultima classe del corredor, i l'accés era molt ràpid. A més, teníem un bany davant, cosa que s'agraïx.
Però no tot és el lloc on estudies. Van començar a passar els dies i el que vaig descobrir aquesta vegada és que amb els companys que tènia l'any no anava a ser precisament un passeig. Els crits eren continus, no es podia sentir el professor encara que s'estiguera a primera fila, ens castigaven contínuament… Anar a l'institut es convertir en un autentic malson.
Però es clar que haguera sigut molt pitjor si no haguera conegut a les que ara són les meues millors amigues, Jade i Paula. Junts patíem els alifacs de la classe, cada vegada més desesperants.
Tot i que era prou enutjós quedar-se tancat la mitat dels patis,una de les pitjors vegades va ser quan a un dels meus companys (disculpeu l'omissió de noms) tirà un xiclet per la finestra, amb la sort que Cristobal va veure com queia per la finestra de la nostra classe. No tardà en pujar i demanar explicacions. Com era de prevore, ningú va reconeixer l'haver tirat el xiclet per la finestra i ens vam tindre que quedar tots les nostres bones dues horetes castigats, a més d'haver de quedar-nos a arreplegar els papers a l'hora del pati. El pitjor de tot és que no va servir d'excusa el que per aquella època m'acavaren de posar aparell en les dents, cosa que dificulta prou el menjar xiclet.
Encara que ja s'haurà deduït per tot el que he dit, odiava a la meua classe. Feia la impressió que estaven orgulls de tindre el titol de “pitjor curs”. Vaig passar per complet del dia de les paelles, on els alumnes d'una classe se solen reunir per a menjar junts, cosa que jo no tènia cap ganes de fer.
El tornar a casa i encendre la tele tampoc era molt millor. Era any d'eleccions autonòmiques, i cinc mesos abans els mitjans ja estaven de precampanya.
Quan la gent començava a descansar del joc polític va començar el judici als imputats pel 11-M, el qual ho col·lapsà tot.
Afortunadament el curs anava avançant a poc a poc. Vaig aconseguir sorportar el martiri d'anar a classe gràcies a la ajuda dels meus amics, però, sobretot a la meua completa determinació de no deixar que la situació d'eixe any es tornara a repetir: jo anava a l'institut únicament a estudiar, i no pensava permetre que res ni ningú canviara això.
Finalment em vaig decidir a actuar, i ja a l'estiu vaig buscar diferents solucions. Possiblement la primera que se'm passà pel cap va ser la de canviar d'institut, però eixa idea feia aigües per totes les bandes. Primer, m'hauria de separar dels meus amics; segon, canviaria completament la meua rutina i tercer: qui m'assegurava que allà on fora no m'anava a trobar el mateix.
Vaig preferir decantar-me per una altra opció: parlar amb Cristobal. Li vaig dir el que pensava i que no estava dispost a seguir aguantat la situació; primer no havia sigut una meravella, però era suportable, en canvi, segon acabà amb la meua abundant paciència.
Tot i que mai havia tingut classe amb el, Cristabal sàvia de mi, però també de la meua classe, cosa que no em va paréixer tan estranya. Em va oferir la solució de canviar-me de curs per a tercer i vaug acceptar sense dubtar. Realment li estic molt agraït.
Possiblement la idea principal de segon va ser la de “sempre hi ha llum al final d'un túnel”
Et recordo d'aquest curs.Teníem optativa de premsa i va ser el meu primer any a Castelló.Jo venia d'Alacant, d'un institut on vaig estar treballant 19 anys.El canvi també em va passar factura.Però sobrevivim, no?
ResponElimina