És difícil resumir tot un any d'una vida, però més si són quatre. Però, de totes maneres, la vida es nodrix de provar experiències noves, i esta pot arribar a ser molt interessant. No m'estendré més i aniré a la gra...
S'acabava l'estiu, jo ho sàvia i això no feia mes que llevar-me el somni. Els professors s'havien passat tot el curs anterior repetint això de "estudieu, que l'ESO no és el mateix que el col·legi"; jeje... per casualitat, això ho sentiria quatre anys més tard i en cap dels casos seria per a tant.
I entre les meues setmanes d'intranquil·litat l'estiu acabà i arribà eixe fatídic dia, el primer de molts dies de la resta de la meua vida. Eixe matí havia quedat amb els que en aquell moment encara era els meus millors amics: Pablo, Iván i Dani. Junts ens vam dirigir a l'institut, potser un poc menys nerviosos del que podríem haver anat, ja que uns dies arrere havíem comprovat en les llista de l'institut que aniríem tots a la mateixa classe.
Arribàrem allí i la primera cosa que van fer va ser emportar-nos a l'aula d'usos múltiples done van tractar de convéncer-nos que no estiguérem nerviosos, que un institut no s'assembla en res als que es podien vore per tele de l'època, en "Els Serrano", "A l'eixir de classe" o "Companys".
Després d'eixa poc efectiva xarrada nostra tutora i professora de matemàtiques ens portà a la que seria durant un any nostra casa sis hores al dia. Ens explicà, tal com farien tots els professors la primera classe dels quatre anys següents, els criteris d'avaluació. D'eixe moment ja vaig traure una conclusió clara: tocava posar-se les piles.
Igual que els dies previs al començament del curs, els primers d'institut també van passar ràpid. Per molt que hagueren intentat convéncer els meus companys i a mi els meus professors de col·legi, l'institut resultà no ser tan roín. No vaig tindre problemes per a adaptar-me al ritme de les classes, i els primers exàmens no em van sortir res malament, fins i tot dos que qualsevol haguera donat per perdut...
El primer d'ells era de geografia, amb José Maria. Jo havia faltat diversos dies per estar malalt i el dia que vaig tornar, a l'arribar a classe, em vaig assabentar que hi havia examen de relleu mundial. He de reconéixer que em vaig espantar prou, però abans que res, ho vaig intentar afrontar amb calma.
Jo m'esperava que em foren a preguntar el lloc on es trobava la serra de déu sap on o un vall desconeguda per al noranta per cent de la població, però finalment no va ser així. Si no recorde malament va aparéixer el Mar Carib, els Apenins, l'Himàlaia, el Cap de Forns, Les Illes Britàniques, etc. Gràcies a la capçalera de la sèrie Marco, els meus anys d'espectador del Discovery Channel i la sort, l'examen em sortí francament bé i vaig traure un huit i mig.
Encara que mes sorprenent va ser allò que em va ocorrer amb l'examen de tecnologia, amb Juan Carlos de Borbó (perdó, és el costum), el professor d'aquesta signatura . En aquell moment jo era tan despistat com ara, però hi havia una gran diferència, no portava agenda. Possiblement este cas va ser mes traumàtic que l'anterior, ja que en arribar a classe (era primera hora) em vaig trobar un foli en cada taula. Vaig preguntar a Ana que significava això i vaig tindre una resposta molt clara: EXAMEN. De nou, i amb menys confiança, vaig afrontar l'examen.
Als pocs dies el professor ja havia corregit els exàmens i la primera cosa que va dir al veure'ns a tots assentats va ser que de tota la classe, uns vint-i-cinc, només havia aprovat un, i de fet, amb prou bona nota. Jo ja vènia convençut des de ma casa que si donava la tremenda casualitat que haguera aprovat no ho hauria fet molt àmpliament.
El professor va començar a entregar un per un l'examen, mentre jo esmentava la mare que va portar al món a què subscriu. Al poc arribà el meu examen i em vaig quedar gelat: un nou!. Vaig explotar d'alegria i no vaig tardar en prendre una decisió: la primera cosa que faria a l'eixir de classe eixe dia seria comprar-me un agenda, que una vegada és sort, dos és molta sort, però tres és un miracle (i per si no ho havia dit sóc ateu).
A tot açò el curs va continuar avançant i per fi arribà l'anhelat Nadal. Però no tot va ser alegria com sol ser propi d'eixes festes. Un terratrémol arrasà Indonèsia i el posterior tsunami acabà d'arreglar la zona. La veritat és que és això que resulta difícil d'oblidar, però hi havia una altra cosa que em molestava més que tot el que va ocorrer i certament em continua enfadant. Segons pareix, entre els desapareguts hi havia dos espanyols, que només els mitjans saben perquè, van cobrar més importància que els altres cinc-cents.
Al tornar a l'institut, José Maria ens va recordar la gran catàstrofe que havia sigut, encara que tots ho teníem ben present. Al poc de temps una altra gran polèmica va fer acte de presència, la de la llei antitabac, i no tardà en usurpar-li a la catastrofe d'Indonèsia les primeres planes dels periòdics.
Per als que teníem la sort, la vida continuava. Jo per la meua part me vaig anar distanciant dels meus vells amics, però vaig conéixer a altres que encara m'acompanyen: Víctor i Vicent.
Tot i que havíem sigut companys de col·legi tota la vida apenes havíem parlat, però va ser començar i no vam poder parar.
Quan ja creia que m'havia aclimatat completament a la meua nova vida d'estudiant de secundària arribà l'últim mes de classe. Eixe meravellós moment en el qual t'adones de que val el patiment d'estudiar, per a veure els bous des de la grada en els exàmens de recuperació de la quarta avaluació, jeje...
La veritat és que no puc dir que el meu primer any d'institut va ser avorrit; havia sigut, com a mínim, peculiar. Igual que anava a ser l'estiu en qual la selecció espanyola de básquet ens faria vibrar en el mundial de Japó i Zidane ens regalaria la seua mítica cabotada en la final del mundial de futbol:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada