Cronica de la secundaria (part 4)

Com feia anys que no em passava, em vaig posar nerviós abans que l'estiu s'acabara. Igual que com em passà tres anys abans quan acabava la primària, em vaig adonar de que l'ESO també acabava i el Batxillerat no anava a ser fàcil.
La primera cosa que vam fer en arribar a l'institut va ser dirigir-nos a la nostra nova classe, en el segon pis de l'edifici nou, just al creuar el pont.
A la poca estona d'estar esperant en el corredor arribà el que seria el nostre nou tutor, Julián del Barrio, que resultà ser un dels professors més curiosos que he tingut mai. Quan es presentà ens va dir que a banda de tutor seria el nostre professor de matemàtiques, com solia ser costum (tres dels meus quatre tutors en l'ESO van ser els meus professors de matemàtiques).
En quant van començar les classes amb el no vaig tardar a perdre la por a les matemàtiques que havia guanyat l'any anterior. Julián tenia un mètode curiós per a ensenyar, i al contrari del que es puga pensar, era molt efectiu, almenys amb mi. Simplement es dedicava a explicar a la pissarra, nosaltres preníem apunts i en casa ens les apanyàvem, és a dir, no manava deures, però si no practicaves tindries problemes amb l'examen.
D'altra banda, els professors eren prou agradables, excepte u. No estic acostumat a queixar-me dels professors, però la veritat és que la meua professora de valencià de quart no va ser molt agradable. Diguem que opine que un professor té unes funcions i no pot sobrepassar-les, igual que no ho fà un alumne. Resumint, per al meu gust, massa “tiquismiquis”, i torne a recordar que no em queixe normalment dels professors.
Un dels episodis que més em va molestar va succeir quan ens presentà a un d'eixos concursos de la UJI que donaven tanta feina i que mai guanyàvem. Se suposa que aquestos eren concursos creatius, però Elena, que així es deia la professora, mai ens deixava pensar en res.
Com anava dient, en un d'eixos concursos havíem de realitzar un dibuix relacionat amb l'aigua. La veritat és que jo vaig treballar molt en eixe treball i als pocs dies d'entregar-se'l m'ensenyà el model definitiu, que s'assemblava poc a què havia fet jo, ja que estava molt retocat amb l'ordinador.
Amb la resta de professors tot es resumia a donar-nos classe i a recordar-nos que cada vegada quedava menys per al Batxillerat. Gran part de la culpa d'això la tenien, per exemple, el psicòleg, que cada cert temps ens donava xarrades sobre les nostres opcions, si volíem anar a mòduls, fer batxiller, etc.
Mentrestant, fora de l'institut, la situació era prou roïna. A la cada vegada més greu crisi econòmica calia sumar els cada vegada més morts que anava deixant la grip A. Almenys els barcelonistes teníem el consol que el nostre equip estava fent una temporada històrica.
En acabar el curs i assumir que s'havia acabat la secundària, arribà el viatge a Itàlia. Jo ja havia estat a Florència i Pissa, però va ser tan increïble que no podia resistir-me a repetir-ho. La veritat és que en general m'ho vaig passar molt bé i, sobretot, vaig conéixer bé a la que ara és una gran amiga meua, Andrea.
Però com ja he dit, el viatge va ser bo en general, també va tindre coses roïnes, com alguns companys que m'haguera agradat no conéixer, o la sensació que em vaig emportar que una part molt personal de la meua vida havia de canviar encara que hi haguera gent que no voldria afrontar-ho. Finalment el temps (l'estiu) em va donar la raó. Possiblement esta ultima part siga difícil de comprendre, però els que de veritat em coneguen ho entendran. Aquest és un tema personal, i només vull que ho sàpia la gent que més m'importa