dissabte, 29 de maig del 2010

Unió impossible? (Part 2)

Si en la primera part d'esta entrada parlàvem de de videojocs ambientats en l'Edat Mitjana, ara seria convenient parlar de l'humanisme, al què ens hem acostat amb autors com Metge o Turmeda.
Possiblement tot el món sàpia que l'humanisme va comportar el renaixement, una època d'esplendor que va sorgir a Itàlia i es va estendre a molts punts d'Europa.
És precisament a Itàlia on té lloc la història del joc que tractarem hui, que no és un altre que l'Assassin's Creed 2.
En este joc d'acció en tercera persona encarnarem, igual que vam fer en el joc anterior (mirar primera entrada), a un membre de la germandat dels assassins, Ezio Auditore.
Ezio és fill d'un important banquer de Florència, que al seu torn també pertany a la Germandat, però que un dia és assassinat junt amb altres membres de la família Auditore. Apartir d'eixe moment el protagonista buscarà venjar les morts del seu sers volguts i per a això deurà recorre llocs com la seua pròpia ciutat, Florència, però també altres localitzacions com Venècia, Forli, Monteriggioni, Sant Gimignano i alguns pobles de la Toscana

Les ciutats medievals de la nostra terra (I)

Possiblement la ciutat medieval de major pes en la comunitat siga València. Este fet no es deu només perquè siga la capital de la nostra regió, sinó per tots els elements que típics de les ciutats medievals que presenta.
Entre ells es troba una moreria, una jueria, la catedral amb el famós "Micalet" i sobretot les muralles. De fet, València va estar envoltada no sols d'un conjunt de muralles, sinó per tres. El mas antic d'ells, de color morat, va ser construït pels romans. Posteriorment els musulmans van realitzar un ampliació, de color roig, que va perdurar durant set-cents anys, fins a la reconquista, període en què van ser destruïdes les dos muralla anteriors i contruides unes noves, de les que encara queden senyals.

"El senyor de les mosques" es no més un llibre?

Esta avaluació deviamos triar un llibre per a llegir, i crec que amb el meu he encertat. No és un altre que "El senyor dels mosques", que en ma opinió és un gran llibre; però és només això? No...
-El senyor dels mosques (la pel·lícula)





Pel·lícula de Harry Hook estrenada en 1990, que es basa de manera prou fidel en el llibre de William Golding. Entre les diferències que trobem podem ressenyar el que els xiquets es coneixen, ja que tots pertanyen a la mateixa academia militar i que els acompanya un adult, qui fuig d'ells, encarnant la el personage de la fiera

- Das Bus


Episodi de la mítica sèrie "Els Simpson" basat en l'obra de Golding. Este capitol ens narra com Bart, Llisa i la resta dels seus companys del col·legi de Springfield patixen un accident i desperten en una illa deserta on, igual que en llibre en què es basa, hauran d'aprendre a conviure i a sobreviure a la temible fiera

-The lord of the flies



Canció del mític grup heavy-metal Iron Maiden, composta cinc anys despres la creación del film, per la influencia que va tindre aquest en els membres del grup. Va apareixer per primera vegada en el disc The X Factor, de 1995, però després es van fer diferents versions

divendres, 30 d’abril del 2010

Eiximenis i el comportament a l'aula

De tots és sabut que en la nostra societat l'educació és la base del creixement i l'expansió. Aquesta educació prové, principalment, dels col·legis, instituts i universitats. És necessari que es respecten aquestes institucions i es mesuren les nostres accions perquè l'educació continue sent possible.
La primera cosa que cal tindre en compte és el comportament el moment que s'arriba a classe. No es pot entrar de qualsevol manera, procura no donar crits quan saludes els teus companys i sobretot, tracta de ser sempre puntual, quedaràs en evidecia si arribes a l'aula i la classe ja ha començat.
Quan ja allà començat la classe no parles amb els companys del voltant, si ho fas que siga en un to molt davall. A l'hora de fer un comentari dirigit al professor o professora mai li interrompes, alça-la mà i parla quan et donen permís.
Un altre moment a tindre en compte és el canvi de classe. Quan l'hora anterior haja acabat la primera cosa que has de fer és guardar els llibres d'eixa assignatura i traure els de la següent. És recomanable que no isques al corredor llevat que hages de canviar d'aula.
Per ultim, quan s'aproxime el final del dia mai has d'impacientar-te i mirar el teu rellotge, podria donar la impresió que la classe et resulta avorrida, i si el professor es dóna compte potser trobes una desagradable sorpresa en les notes.

dijous, 18 de març del 2010

Diccionari per a ociosos

Que es l'orgull?
No es facil d'explicar
L'esser humà, per la seua propia natura, te tendencia a la competició. En un mon on, posiblement ara no tant, cal lluitar per aconseguir el menjar de cada dia, el mijor menja sempre, la resta no.
El mijor home, o dona, ve definit per una serie de caracteristiques que provoquen la seua superioritat. Però que pot ocorrer si realment no se tenen eixes caracteristique? Es poden aprofitar de nosaltre?
Posiblement ho faran si s'adonen que som més debil, per això cal que en aquesta vida tots siguem actors.
Però sempre tenint en comte que no tenim que sobreactuar, perque això es l'orgull

Com acomiadament, ací teniu una bona canço, que parla, precisament, d'orgull:

dimecres, 17 de març del 2010

Els meus vots a mijor bloc

Els meus vots a mijor bloc són per a:

-Ningú: Pot ser ahir vau entrar al meu bloc i vau vore els meus vots, pero he decit anular-los. He tingut problemes amb company pel simple fet dels meus vots i per això he decidit no votar.
Potser no estigueu molt d'acord amb mi, però es la meua desició i si us pareix malment no teniu perque votar-me

diumenge, 14 de març del 2010

Cronica de la secundaria (part 4)



Com feia anys que no em passava, em vaig posar nerviós abans que l'estiu s'acabara. Igual que com em passà tres anys abans quan acabava la primària, em vaig adonar de que l'ESO també acabava i el Batxillerat no anava a ser fàcil.
La primera cosa que vam fer en arribar a l'institut va ser dirigir-nos a la nostra nova classe, en el segon pis de l'edifici nou, just al creuar el pont.
A la poca estona d'estar esperant en el corredor arribà el que seria el nostre nou tutor, Julián del Barrio, que resultà ser un dels professors més curiosos que he tingut mai. Quan es presentà ens va dir que a banda de tutor seria el nostre professor de matemàtiques, com solia ser costum (tres dels meus quatre tutors en l'ESO van ser els meus professors de matemàtiques).
En quant van començar les classes amb el no vaig tardar a perdre la por a les matemàtiques que havia guanyat l'any anterior. Julián tenia un mètode curiós per a ensenyar, i al contrari del que es puga pensar, era molt efectiu, almenys amb mi. Simplement es dedicava a explicar a la pissarra, nosaltres preníem apunts i en casa ens les apanyàvem, és a dir, no manava deures, però si no practicaves tindries problemes amb l'examen.
D'altra banda, els professors eren prou agradables, excepte u. No estic acostumat a queixar-me dels professors, però la veritat és que la meua professora de valencià de quart no va ser molt agradable. Diguem que opine que un professor té unes funcions i no pot sobrepassar-les, igual que no ho fà un alumne. Resumint, per al meu gust, massa “tiquismiquis”, i torne a recordar que no em queixe normalment dels professors.
Un dels episodis que més em va molestar va succeir quan ens presentà a un d'eixos concursos de la UJI que donaven tanta feina i que mai guanyàvem. Se suposa que aquestos eren concursos creatius, però Elena, que així es deia la professora, mai ens deixava pensar en res.
Com anava dient, en un d'eixos concursos havíem de realitzar un dibuix relacionat amb l'aigua. La veritat és que jo vaig treballar molt en eixe treball i als pocs dies d'entregar-se'l m'ensenyà el model definitiu, que s'assemblava poc a què havia fet jo, ja que estava molt retocat amb l'ordinador.
Amb la resta de professors tot es resumia a donar-nos classe i a recordar-nos que cada vegada quedava menys per al Batxillerat. Gran part de la culpa d'això la tenien, per exemple, el psicòleg, que cada cert temps ens donava xarrades sobre les nostres opcions, si volíem anar a mòduls, fer batxiller, etc.
Mentrestant, fora de l'institut, la situació era prou roïna. A la cada vegada més greu crisi econòmica calia sumar els cada vegada més morts que anava deixant la grip A. Almenys els barcelonistes teníem el consol que el nostre equip estava fent una temporada històrica.
En acabar el curs i assumir que s'havia acabat la secundària, arribà el viatge a Itàlia. Jo ja havia estat a Florència i Pissa, però va ser tan increïble que no podia resistir-me a repetir-ho. La veritat és que en general m'ho vaig passar molt bé i, sobretot, vaig conéixer bé a la que ara és una gran amiga meua, Andrea.
Però com ja he dit, el viatge va ser bo en general, també va tindre coses roïnes, com alguns companys que m'haguera agradat no conéixer, o la sensació que em vaig emportar que una part molt personal de la meua vida havia de canviar encara que hi haguera gent que no voldria afrontar-ho. Finalment el temps (l'estiu) em va donar la raó. Possiblement esta ultima part siga difícil de comprendre, però els que de veritat em coneguen ho entendran. Aquest és un tema personal, i només vull que ho sàpia la gent que més m'importa

Cronica de la secundaria (part 3)

Va començar tercer, i no vaig tardar en adonar-me que eixe any tot canviaria. Com ja era costum ens van portar a la nostra nova aula, tots els professors es van presentar i al segon dia van començar les classes pròpiament dites. Aquesta vegada era difícil queixar-se dels companys. La veritat és que en classe hi havia un ambient molt agradable.
Dels professors tampoc podia tindre queixa. Vaig tindre alguns de què em recorde més que d'altres, com per exemple, Fina la professora de matemàtiques, per a la que al llibre faltaven exercicis; o Quique, el nostre professor de castellà, que va vindre com a substitut de Charo, a la que jo coneixia bé de l'any anterior, però per problemes de salut va tindre que anar-se un mes després de començar les classes.
Pel que fa a les assignatures realment vaig notar un canvi important, inclús més que el canvi de sext a primer d'ESO. Van aparéixer assignatures noves com per exemple Física i Química i algunes què ja tènia altres anys van augmentar molt de dificultat com per exemple matemàtiques, assignatura en què vaig fregar en diverses ocasions el cinc, sobretot en l'examen exclusiu de problemes d'equacions, que a banda de complicats mai se m'han donat massa bé.
Una assignatura de la que no puc dir el mateix és valencià, ja que tinc la sensació que eixe va ser l'any en què més vaig aprendre de la llengua de la meua terra. Va ser una combinació d'un bon llibre de text i una bona professora: Ana Tena.
No sols era la meua professora de valencià, sinó que també la tutora i tot i que no podia donar classe sense un silenci sepulcral, ens réiem molt amb ella.
Recorde una de les anècdotes que ens va dir, que a partir d'eixe moment recordaríem com els negres d'Ana Tena. Ens va esplicar, que sent tutora d'un altre curs anys arrere, va anar de viatge amb els seus alumnes. Mentres anaven amb autobús per una carretera uns alumnes van començar a traure-li el dit a uns negres que havien fora, amb tan mala pota que l'autobús va parar en un semàfor, els negres van pujar i Ana va tindre que fer meravelles per a aconseguir que aquestos baixaren sense que li passara res a ningú.
Tot i que a mi sempre em va paréixer bona professora vam començar a apreciar-la de veritat quan va haver de faltar un mes, ja prop del final del curs, en el que vam tindre de substitut a un professor anomenat Genís, que era de tot menys un professor de valencià.
Fora com fóra aconseguirem suportar-ho, i per a quan va tornar la nostra tutora ja quedava poc de temps de classe i s'aproximava l'estiu. Per a rebre-ho com li corresponia s'organitzà una excursió a Port Aventura que va ser increïble, ens ho passarem genial, i inclús vam poder convéncer la nostra professora de tecnologia, Verónica, de que es pujara amb nosaltres al Furius Baco, una atracció acabada d'obrir que gallejava de passar de 0 a 130 km/h en menys de tres segons.
En l'àmbit de l'extraescolar el que més ens sonava era el nom d'un polític americà, Barack Obama, que estava arrasant en les primàries de la gran majoria d'estats del seu país. No sols era un esdeveniment per a Amèrica, el fet que fora afroamericà li reportà la simpatia de mig món, que no va tardar en vore un home de color en la butaca presidencial de la Casa Blanca.
Més prop de casa, i en l'hambit esportiu, eixe any es caracteritza per una “gesta” que un any arrere s'hauria cregut impossible, la selecció espanyola de futbol guanyà el títol de campiona d'Europa, avivant les esperances d'aconseguir el mundial, que és juga aquest estiu a Alemanya.

dimarts, 9 de març del 2010

Crònica de la secundaria (Any 2)

Després, d'esta vegada sí, un llarg estiu, s'aproximà l'hora de tornar a l'institut. Esta vegada vaig poder disfrutar molt més del final de les vacancess, cosa que vaig agrair molt.
Després de tornar a l'institut ens van portar als meus companys i a mi a la nostra nova aula. A diferència de la de l'any anterior, aquesta es trobava en l'edifici nou. Tot i que era un edifici molt més modern, les classes tenien un gran inconvenient: les finestres no eren escorredores, S'obrien cap a dins. Això ens destorbà en segon, però també en quart, any en què vam tornar a eixe edifici.
Però no tot era roín, teníem una escala just al costat, ja que era la ultima classe del corredor, i l'accés era molt ràpid. A més, teníem un bany davant, cosa que s'agraïx.
Però no tot és el lloc on estudies. Van començar a passar els dies i el que vaig descobrir aquesta vegada és que amb els companys que tènia l'any no anava a ser precisament un passeig. Els crits eren continus, no es podia sentir el professor encara que s'estiguera a primera fila, ens castigaven contínuament… Anar a l'institut es convertir en un autentic malson.
Però es clar que haguera sigut molt pitjor si no haguera conegut a les que ara són les meues millors amigues, Jade i Paula. Junts patíem els alifacs de la classe, cada vegada més desesperants.
Tot i que era prou enutjós quedar-se tancat la mitat dels patis,una de les pitjors vegades va ser quan a un dels meus companys (disculpeu l'omissió de noms) tirà un xiclet per la finestra, amb la sort que Cristobal va veure com queia per la finestra de la nostra classe. No tardà en pujar i demanar explicacions. Com era de prevore, ningú va reconeixer l'haver tirat el xiclet per la finestra i ens vam tindre que quedar tots les nostres bones dues horetes castigats, a més d'haver de quedar-nos a arreplegar els papers a l'hora del pati. El pitjor de tot és que no va servir d'excusa el que per aquella època m'acavaren de posar aparell en les dents, cosa que dificulta prou el menjar xiclet.
Encara que ja s'haurà deduït per tot el que he dit, odiava a la meua classe. Feia la impressió que estaven orgulls de tindre el titol de “pitjor curs”. Vaig passar per complet del dia de les paelles, on els alumnes d'una classe se solen reunir per a menjar junts, cosa que jo no tènia cap ganes de fer.
El tornar a casa i encendre la tele tampoc era molt millor. Era any d'eleccions autonòmiques, i cinc mesos abans els mitjans ja estaven de precampanya.
Quan la gent començava a descansar del joc polític va començar el judici als imputats pel 11-M, el qual ho col·lapsà tot.
Afortunadament el curs anava avançant a poc a poc. Vaig aconseguir sorportar el martiri d'anar a classe gràcies a la ajuda dels meus amics, però, sobretot a la meua completa determinació de no deixar que la situació d'eixe any es tornara a repetir: jo anava a l'institut únicament a estudiar, i no pensava permetre que res ni ningú canviara això.
Finalment em vaig decidir a actuar, i ja a l'estiu vaig buscar diferents solucions. Possiblement la primera que se'm passà pel cap va ser la de canviar d'institut, però eixa idea feia aigües per totes les bandes. Primer, m'hauria de separar dels meus amics; segon, canviaria completament la meua rutina i tercer: qui m'assegurava que allà on fora no m'anava a trobar el mateix.
Vaig preferir decantar-me per una altra opció: parlar amb Cristobal. Li vaig dir el que pensava i que no estava dispost a seguir aguantat la situació; primer no havia sigut una meravella, però era suportable, en canvi, segon acabà amb la meua abundant paciència.
Tot i que mai havia tingut classe amb el, Cristabal sàvia de mi, però també de la meua classe, cosa que no em va paréixer tan estranya. Em va oferir la solució de canviar-me de curs per a tercer i vaug acceptar sense dubtar. Realment li estic molt agraït.
Possiblement la idea principal de segon va ser la de “sempre hi ha llum al final d'un túnel”

dijous, 4 de març del 2010

Crònica de la secundària (Any 1)


És difícil resumir tot un any d'una vida, però més si són quatre. Però, de totes maneres, la vida es nodrix de provar experiències noves, i esta pot arribar a ser molt interessant. No m'estendré més i aniré a la gra...
S'acabava l'estiu, jo ho sàvia i això no feia mes que llevar-me el somni. Els professors s'havien passat tot el curs anterior repetint això de "estudieu, que l'ESO no és el mateix que el col·legi"; jeje... per casualitat, això ho sentiria quatre anys més tard i en cap dels casos seria per a tant.
I entre les meues setmanes d'intranquil·litat l'estiu acabà i arribà eixe fatídic dia, el primer de molts dies de la resta de la meua vida. Eixe matí havia quedat amb els que en aquell moment encara era els meus millors amics: Pablo, Iván i Dani. Junts ens vam dirigir a l'institut, potser un poc menys nerviosos del que podríem haver anat, ja que uns dies arrere havíem comprovat en les llista de l'institut que aniríem tots a la mateixa classe.
Arribàrem allí i la primera cosa que van fer va ser emportar-nos a l'aula d'usos múltiples done van tractar de convéncer-nos que no estiguérem nerviosos, que un institut no s'assembla en res als que es podien vore per tele de l'època, en "Els Serrano", "A l'eixir de classe" o "Companys".
Després d'eixa poc efectiva xarrada nostra tutora i professora de matemàtiques ens portà a la que seria durant un any nostra casa sis hores al dia. Ens explicà, tal com farien tots els professors la primera classe dels quatre anys següents, els criteris d'avaluació. D'eixe moment ja vaig traure una conclusió clara: tocava posar-se les piles.
Igual que els dies previs al començament del curs, els primers d'institut també van passar ràpid. Per molt que hagueren intentat convéncer els meus companys i a mi els meus professors de col·legi, l'institut resultà no ser tan roín. No vaig tindre problemes per a adaptar-me al ritme de les classes, i els primers exàmens no em van sortir res malament, fins i tot dos que qualsevol haguera donat per perdut...
El primer d'ells era de geografia, amb José Maria. Jo havia faltat diversos dies per estar malalt i el dia que vaig tornar, a l'arribar a classe, em vaig assabentar que hi havia examen de relleu mundial. He de reconéixer que em vaig espantar prou, però abans que res, ho vaig intentar afrontar amb calma.
Jo m'esperava que em foren a preguntar el lloc on es trobava la serra de déu sap on o un vall desconeguda per al noranta per cent de la població, però finalment no va ser així. Si no recorde malament va aparéixer el Mar Carib, els Apenins, l'Himàlaia, el Cap de Forns, Les Illes Britàniques, etc. Gràcies a la capçalera de la sèrie Marco, els meus anys d'espectador del Discovery Channel i la sort, l'examen em sortí francament bé i vaig traure un huit i mig.
Encara que mes sorprenent va ser allò que em va ocorrer amb l'examen de tecnologia, amb Juan Carlos de Borbó (perdó, és el costum), el professor d'aquesta signatura . En aquell moment jo era tan despistat com ara, però hi havia una gran diferència, no portava agenda. Possiblement este cas va ser mes traumàtic que l'anterior, ja que en arribar a classe (era primera hora) em vaig trobar un foli en cada taula. Vaig preguntar a Ana que significava això i vaig tindre una resposta molt clara: EXAMEN. De nou, i amb menys confiança, vaig afrontar l'examen.
Als pocs dies el professor ja havia corregit els exàmens i la primera cosa que va dir al veure'ns a tots assentats va ser que de tota la classe, uns vint-i-cinc, només havia aprovat un, i de fet, amb prou bona nota. Jo ja vènia convençut des de ma casa que si donava la tremenda casualitat que haguera aprovat no ho hauria fet molt àmpliament.
El professor va començar a entregar un per un l'examen, mentre jo esmentava la mare que va portar al món a què subscriu. Al poc arribà el meu examen i em vaig quedar gelat: un nou!. Vaig explotar d'alegria i no vaig tardar en prendre una decisió: la primera cosa que faria a l'eixir de classe eixe dia seria comprar-me un agenda, que una vegada és sort, dos és molta sort, però tres és un miracle (i per si no ho havia dit sóc ateu).
A tot açò el curs va continuar avançant i per fi arribà l'anhelat Nadal. Però no tot va ser alegria com sol ser propi d'eixes festes. Un terratrémol arrasà Indonèsia i el posterior tsunami acabà d'arreglar la zona. La veritat és que és això que resulta difícil d'oblidar, però hi havia una altra cosa que em molestava més que tot el que va ocorrer i certament em continua enfadant. Segons pareix, entre els desapareguts hi havia dos espanyols, que només els mitjans saben perquè, van cobrar més importància que els altres cinc-cents.
Al tornar a l'institut, José Maria ens va recordar la gran catàstrofe que havia sigut, encara que tots ho teníem ben present. Al poc de temps una altra gran polèmica va fer acte de presència, la de la llei antitabac, i no tardà en usurpar-li a la catastrofe d'Indonèsia les primeres planes dels periòdics.
Per als que teníem la sort, la vida continuava. Jo per la meua part me vaig anar distanciant dels meus vells amics, però vaig conéixer a altres que encara m'acompanyen: Víctor i Vicent.
Tot i que havíem sigut companys de col·legi tota la vida apenes havíem parlat, però va ser començar i no vam poder parar.
Quan ja creia que m'havia aclimatat completament a la meua nova vida d'estudiant de secundària arribà l'últim mes de classe. Eixe meravellós moment en el qual t'adones de que val el patiment d'estudiar, per a veure els bous des de la grada en els exàmens de recuperació de la quarta avaluació, jeje...
La veritat és que no puc dir que el meu primer any d'institut va ser avorrit; havia sigut, com a mínim, peculiar. Igual que anava a ser l'estiu en qual la selecció espanyola de básquet ens faria vibrar en el mundial de Japó i Zidane ens regalaria la seua mítica cabotada en la final del mundial de futbol:

divendres, 12 de febrer del 2010

Unió imposible? PART 1

Hui en dia es pot pensar que temes tan oposat són els videojocs i la literatura medieval no es podrien posar d'acord mai, però això pot ser no siga una veritat tan encertada...

Ací teniu uns quants exemples:


-Age of Empires II


Ens trobem amb el rei de l'estrategia històrica. Totes les seus entregues es centren en una època diferent: el primer a la prehistòria i la tercera a l'edat colonial. Però el joc que en ocupa ens presenta a la seua campanya principal les conquestes de El Cid, les lluites Juana la Loca o les guerres a l'imperi otomà vistes al Tirant Lo Blanch.




-Assassin's Creed I, Lineage i Altaïr's chronicles


Serie de jocs on controlarem a Altaïr, membre del Credo del Asasins. La nostra misió sera protegir a la societat del control de l'esglesia i els templaris. Viatjarem entre les ciutats de Damasc, Acre i Jerusalem realitzan la nostra particular netetja del mon de l'edat mitjana.




CONTINUARÀ...

dijous, 28 de gener del 2010

Diari de lectura: Final


Bon dia¡
Torne a escriure per contarvos les ultimes impresion que he tingut del Tirant, ja que l'he terminat de llegir. De tot el que he pogut sentir crec que destaca, sobretot, la desilusió que provoca la conclusió del llibre a qui l'espera amb ansia. Vull dir que el final daquesta edició de Tirant lo Blanch no es pot considerar un final al us: es queda completament obert, per introduir la part de Tirant a Àfrica. Però el problema no és que siga un final obert, sinó com la trama de l'història et porta cap eixe final amb la situacio de la tormenta que arrastra el vaixell cap la mar en un context que, per a la meua opinió, i remarque opinió, està massa agafada pels pèls.
A més, hi aparaixen desopte personatge amb un papel prou curt, que donen la sensació de estar en un lloc determinat no més per omplir forats deixats en l'argument, com es el cas de un dels cosins del Tirant, el vescomte de Branches.
Després de reflexionar un poc sobre l'opinió de tot el llibre, l'escriure.
Fins al proxim comentari¡

dimecres, 27 de gener del 2010

Lletra de batalla


Senyor Dani Jurado Sánchez, habitant de Castelló de la Plana i capità de l'imperi galactic de l'il·lustre Lord Shepard, i amb el poder otorgat per Deu, el retpe a vos Victor Felip Andreu.

Deu m'ha encomanat defendre el meu regne dels infidels, però, a més, fer sofrir els infidels arrogants, com vos senyor Victor Felip, que sou el pitjor i més cobard de tots els que el món a conegut mai en la seu història.

Com jo, al contrari que vos, soc un cavaller amb honor, valentia i generositat, vosté podrà escollir la defensa, ja siga un escut o la propia pell. Però, a canvi, jo escolliré l'armament que portarem: una espasa d'1,35 centimetres de ferro i una destral, formada per una peça silex lligada al mànec amb corda de cotó.

Per supost, l'enfrontament serà una lluita a tota ultrança. Si vos acepteu, la batalla tindrà lloc el dia 28 de gener a les 2 en punt, tras l'eixida de l'escola de cavallers.

Si vos acepteu, perque no fer-lo provocaria la perdua del poc honor que te, i en cas de que voste guanye la confrantació, pasaria a ser el propietari legal de totes les terres que són de la meua propietat, però, si com es provable, vosté mor, el vostre poble deurà deixar Castelló per sempre.

Li pregue una rapida contestació que pot donar ha aquest missatger, que és de la meua confiança.

Diari de lectura III

Abans que res, ha tots el que s'han molestat en llegir els meus comentaris els tinc que demanar que perdonen que haja tardat tant de temps en escriure una nova edició de Diari de Lectura, però he tingut un problema: sembla que la seua extensió és massa curta, per això he decidit llegir sis capitols, i no tres, abans d'escriure la nova entrada. Disculpeu¡
Ara si, parlare de les sensacions que he tingut amb aquestos nous sis capitols. Si en l'altra entrada deia que havia millorat, ara he de dir que no tinc les mateixes impresions. El llibre s'ha quedat estancat a un nivell, ni pitjor ni millor, però això el torna massa repetitiu: trobem un batalla que Tirant guanya gracies a una estrategia prou singular al principi i posteriorment trobem al protagonista amb Carmesina, moment en el qual perd tota la seua valentia i seguretat.
A més, concretant en les batalles, es pot vore un esquema molt clar: en un principi la batalla es veu perduda però de sopte Tirant li dona completament la volta gracies a una de les seues estrategies, que si es pot dir, en ocasions molt surrealistes, com en el cas de la batalla marítima que trobem al capítol deu.
A part la comprensió s'ha tornat més complicada, sobretot per la quantitat d'enemics: el Soldà, el duc de Macedonia, el rei d'Egipte, el rei de l'india, Gran Caramany, etc. Arriba un moment en el qual no sap qui es mort, qui viu o amb qui està lluitant Tirant.
Potser he sigut massa critic, peró es el que pense.
Tranquils¡ No tardaré en fer el que posiblement siga l'últim diari
Adeu

dilluns, 18 de gener del 2010

Diari de lectura II

Hola, ja va sent moment de tornar a informar, ja que he llegit del capitol III fins al VI. Aquesta part crec me m'ha agradat més que la primera, ja que les estrategies que utilitza Tirant per guanyar els moros a Macedònia són molt interesants, a més de la part on l'esclau de Soldà es converteix en un agent doble.
Opine que pel moment el llibre està mijorant, espere que continue així¡

Fins el próxim diari¡

dimecres, 13 de gener del 2010

Diari de lectura: Tirant lo Blanc


Fa poc que he començat a llegir el Tirant, però ja estic al capitol III. Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció ha sigut la gran diferencició de temes que trobem entre els dos primers capítols, sobretot de temàtica amorosa, i el trecer, que és molt bèl·lic.
A més, el personatge de Tirant m´ha fet pensar: pot creure algú que el seu regne es pot salvar simplement per un home?
Una altra cosa que m'ha paregut curiosa es la declaració de Tirant, amb un mirall. Posiblement si algú fera això ara seria, com a mínim, graciós...

To be continued